Queda bé. Tindrem una festa més per celebrar el mes de desembre que gairebé no en té cap. Bé, de fet només canviarem el dia 6 pel dia 13. Qui diu que el 13 és un mal número? La veritat és que estem venent el peix abans de pescar-lo. Què coi! Disfrutem-ho ara que podem! De fet el mèrit tindria que atribuir-se'l Arenys de Munt amb el 13S. Un altre 13!
Estem en una fase complètament embrionaria del procés de creació del nostre estat propi. Com a la plataforma pro seleccions catalanes, que el tema va començar amb molta força. Poc a poc ha perdut aquella trempera de catalanisme desmesuradament necessitat per convertir-se en el folclore de les festes nadalenques. Com és normal la gent perd la il·lusió al veure que aquella selecció que ens representa només es queda en el partidet benèfic. Teniem gana de competició i això es palpava a l'ambient. Ara tothom ho veu molt lluny.
La consulta del 13D ha de servir per ser l'inici de la nostra sobirania. Sabem que no és vinculant. Tampoc ho era la de la constitució europea i bé que la van parar pel no de França. Sigui quin sigui el resultat no podem abaixar els braços. Hem de demostrar que hi ha unió de forces. Hem de demostrar que Catalunya està unida. Hem de demostrar que sabem molt bé el que volem i que, el que volem, és ser INDEPENDENTS.
Per una vegada que les grans forces polítiques catalanes s'uneixen fent front comú (el PSC ens ha demostrat que son la mà del PSOE...) els ciutadans hem de respondre amb una participació alta. Anem diumenge a votar. Anem a votar que SI. Anem a que els nostres avantpassats, allà on siguin, es sentin orgullosos de nosaltres. Anem a que les futures generacions es trobin aquell petit paradís que tantes vegades havia somiat el president Pujol. Malgrat no haver-lo votat mai, era el meu president. Ara mateix em sento orfe. No em sento representat enlloc del món.
Catalans, diumenge ha de ser el principi d'una nova història per Catalunya. El 13D de 2009 ha de marcar una empremta en el calendari d'efemèrides com el dia que Catalunya va tornar a ser lliure.
divendres, 11 de desembre del 2009
dimarts, 8 de desembre del 2009
Mercat 'Medieval' Vic 2009
Ahir vàrem anar a donar-hi una volteta. Crec que el vam poder recorrer tot. No hi ha sorpreses. No hi ha novetats. No hi ha al·licients nous. Els qui l'hem vist a néixer i créixer segurament ens passa el mateix. Lluny d'aquelles edicions que el mercat estava molt ben guarnit, parades engalanades, personatges d'època, carrers disfressats per embadalir a actòctons i foranis, l'edició d'aquest any he trobat que s'assimilava més a un mercadeig de menjar per satisfer estómacs famèlics.
No m'agrada que la única condició per ser medieval sigui que els firaires portin quatre gasses a sobre simulant vestits d'època. El mercat medieval ha perdut el toc màgic que tenien els carrers del nucli antic i és una extensió, en el mes de desembre, del mercat del ram.
El negoci està garantit. La magia no.
No m'agrada que la única condició per ser medieval sigui que els firaires portin quatre gasses a sobre simulant vestits d'època. El mercat medieval ha perdut el toc màgic que tenien els carrers del nucli antic i és una extensió, en el mes de desembre, del mercat del ram.
El negoci està garantit. La magia no.
diumenge, 6 de desembre del 2009
La Constitució Española...
Avui escoltava el president del govern com deia que no calia reformar la carta magna española. Deia que ningú ho havia reclamat i que per tant ja estava bé com estava. De fet 'només' fa 30 anys. Clar. Les generacions actuals son pràcticament igual que les d'abans. És obvi que no es pot retocar cada deu anys però una rentada de cara no li vindria malament.
Tot això em porta a reflexionar. Potser millor que no ho toquin, no fos cas que passés com a Suècia. Aquell país que tantes vegades ens hem mirallat.
Resulta que tenien una llei tant 'passada de moda' que no deixava que els homosexuals donessin sang. Com que han progressat en les seves idees han decidit modificar aquest punt. Ho han resolt d'una forma 'brillant'. Ara deixen que donin sang sempre hi quan faci almenys un any que no tenen relacions sexuals. Sense comentaris...
Tot això em porta a reflexionar. Potser millor que no ho toquin, no fos cas que passés com a Suècia. Aquell país que tantes vegades ens hem mirallat.
Resulta que tenien una llei tant 'passada de moda' que no deixava que els homosexuals donessin sang. Com que han progressat en les seves idees han decidit modificar aquest punt. Ho han resolt d'una forma 'brillant'. Ara deixen que donin sang sempre hi quan faci almenys un any que no tenen relacions sexuals. Sense comentaris...
dilluns, 23 de novembre del 2009
El sistema electoral català
Ara, a correcuita, ens hem enrecordat que Catalunya és la única comunitat autònoma esPPanyola que no té sistema electoral i que seria bo tindre'l.
Una vegada més els mateixos dirigents ens fan veure el que son. Poltrona, poltrona i més poltrona. Si no s'ha fet abans era per què ja els hi estava bé. No? Si no ja ho haguessin canviat.
Paral·lelament tenim la farsa del referèndum no vinculant per la independència de Catalunya. Malgrat que no sigui vinculant hauria de ser el més coherent possible. El deixar votar des dels setze anys i els immigrants sigui quin sigui el temps que fa que son al nostre petit país no ajuda a la participació creible. Jo seré el primer en no creurem el resultat. Doncs ara bé, si ni jo mateix m'ho creuré, com ho manipularan a la resta de l'estat? Està prou clar, no?
Ahir al mercat del diumenge a Vic, ens demanaven el vot. Ja podiem votar! I després què? El dia 13/12 hi podré tornar?? Credibilitat massa limitada. No volguem fer creure a base de mentides el que necessitem que la gent es cregui com una necessitat.
Una vegada més els mateixos dirigents ens fan veure el que son. Poltrona, poltrona i més poltrona. Si no s'ha fet abans era per què ja els hi estava bé. No? Si no ja ho haguessin canviat.
Paral·lelament tenim la farsa del referèndum no vinculant per la independència de Catalunya. Malgrat que no sigui vinculant hauria de ser el més coherent possible. El deixar votar des dels setze anys i els immigrants sigui quin sigui el temps que fa que son al nostre petit país no ajuda a la participació creible. Jo seré el primer en no creurem el resultat. Doncs ara bé, si ni jo mateix m'ho creuré, com ho manipularan a la resta de l'estat? Està prou clar, no?
Ahir al mercat del diumenge a Vic, ens demanaven el vot. Ja podiem votar! I després què? El dia 13/12 hi podré tornar?? Credibilitat massa limitada. No volguem fer creure a base de mentides el que necessitem que la gent es cregui com una necessitat.
dissabte, 31 d’octubre del 2009
Jordi Basté. El davantal. 30/10/2009
En una de les seves brillants intervencions dels seu espai el davantal, el Basté ahir ens va obsequiar amb aquesta maravella que tots hauríem de fer-nos nostra. Jo ja ho fe fet. Feu-la correr.
El davantal de Jordi Basté
Per qui no tingui ganes de llegir i vulgui reescoltar.
(Transcripció literal)
Cal veure, gairebé com una obligació, els Afers Exteriors del Mikimoto a TV3. És una obligació que tenim al país. És aire fresc. Obrir la finestra davant l'empastifada permanent que expliquem cada matí del què ens esta passant a Catalunya.
Veure que el país és petit però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent maravellosa. Que Catalunya és de colors i que el blanc i negre és una altre època i hi ha poca gent.
Veure el Mikimoto als Afers Exteriors és la imatge d'un programa necessari per l'autoestima d'un país. Per descobrir que tenim catalana emigrant que viu a fora sense perdre el gust del seu origen.
Catalunya és l'Afers Exteriors, exemple de programa, exemple de comunicador copiat per altres grans cadenes espanyoles. El Mikimoto em va regar de nou l'autoestima ahir, després d'uns dies de depressió cuatribarrada.
Catalunya no son els Millet, els Montull i els qui puguin venir, ni els blanquejadors ni els que ens posen negres. Ni els lladres,ni els pressumptes, ni els corruptes. No ens equivoquem.
El nostre país és el del Dr. Baselga, Drs. Gatell i Clotet, Dr. Valentí Fuster. e la cuina del Ferran Adrià, dels germans Roca, de la Ruscalleda o del Fermí Puig. Al meu país hi juga un Barça catalanista, amb catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim en Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreras, els Pets i en Guardiola. Hi tenim la sardana i els castellers, i els trabucaires i la Patum. La Cerdanya, el Tarragonès, l'Empordà, el Delta de l'Ebre, el Segrià, el Plà de l'Estany, Osona, el Bages i el Berguedà. A Catalunya tenim muntanya i tenim mar. Aigua i neu, i fins hi tot una muntanya santa amb una verge negra.
De gegants i de capgrossos, rumba i habaneres, i tenim mongetes que tapem les botifarres. I ens agrada l'olor de brasa i fem una cosa tant extranya com esclafar el tomàquet damunt del pa i rascar.
Al meu país es fa la castanyada i fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el massapà, com també els permetem, un dia l'any, fer cagar un bastó anomenat Tió, aviam si s'han portat bé.
I també tenim un Palau de la Música. I tant que el tenim!
El meu país és tant petit que és maravellós. I no podem perdre aquesta idea. Mai!
Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta.
El meu país ha de tirar endavant, hem de saber fer-ho. I al qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d'anar a votar. Si, si, si, si. S'ha d'anar a votar! No amics, no. Això no és Italia. Em nego! No ho permetrem. Això és Catalunya. La dels emprenedors que la volen tirar endavant. La dels científics, la dels artistes, la dels pensadors i qui se la faci seva, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin. Catalunya se sent. Catalunya no es pateix. És massa maravellosa per castigar-la amb quatre xorissos. Ens l'hem de creure. Alcem el cap d'una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país, que se n'oblidi. Ens n'hem d'ensortir. Som-hi d'una vegada.
El davantal de Jordi Basté
Per qui no tingui ganes de llegir i vulgui reescoltar.
(Transcripció literal)
Cal veure, gairebé com una obligació, els Afers Exteriors del Mikimoto a TV3. És una obligació que tenim al país. És aire fresc. Obrir la finestra davant l'empastifada permanent que expliquem cada matí del què ens esta passant a Catalunya.
Veure que el país és petit però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent maravellosa. Que Catalunya és de colors i que el blanc i negre és una altre època i hi ha poca gent.
Veure el Mikimoto als Afers Exteriors és la imatge d'un programa necessari per l'autoestima d'un país. Per descobrir que tenim catalana emigrant que viu a fora sense perdre el gust del seu origen.
Catalunya és l'Afers Exteriors, exemple de programa, exemple de comunicador copiat per altres grans cadenes espanyoles. El Mikimoto em va regar de nou l'autoestima ahir, després d'uns dies de depressió cuatribarrada.
Catalunya no son els Millet, els Montull i els qui puguin venir, ni els blanquejadors ni els que ens posen negres. Ni els lladres,ni els pressumptes, ni els corruptes. No ens equivoquem.
El nostre país és el del Dr. Baselga, Drs. Gatell i Clotet, Dr. Valentí Fuster. e la cuina del Ferran Adrià, dels germans Roca, de la Ruscalleda o del Fermí Puig. Al meu país hi juga un Barça catalanista, amb catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim en Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreras, els Pets i en Guardiola. Hi tenim la sardana i els castellers, i els trabucaires i la Patum. La Cerdanya, el Tarragonès, l'Empordà, el Delta de l'Ebre, el Segrià, el Plà de l'Estany, Osona, el Bages i el Berguedà. A Catalunya tenim muntanya i tenim mar. Aigua i neu, i fins hi tot una muntanya santa amb una verge negra.
De gegants i de capgrossos, rumba i habaneres, i tenim mongetes que tapem les botifarres. I ens agrada l'olor de brasa i fem una cosa tant extranya com esclafar el tomàquet damunt del pa i rascar.
Al meu país es fa la castanyada i fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el massapà, com també els permetem, un dia l'any, fer cagar un bastó anomenat Tió, aviam si s'han portat bé.
I també tenim un Palau de la Música. I tant que el tenim!
El meu país és tant petit que és maravellós. I no podem perdre aquesta idea. Mai!
Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta.
El meu país ha de tirar endavant, hem de saber fer-ho. I al qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d'anar a votar. Si, si, si, si. S'ha d'anar a votar! No amics, no. Això no és Italia. Em nego! No ho permetrem. Això és Catalunya. La dels emprenedors que la volen tirar endavant. La dels científics, la dels artistes, la dels pensadors i qui se la faci seva, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin. Catalunya se sent. Catalunya no es pateix. És massa maravellosa per castigar-la amb quatre xorissos. Ens l'hem de creure. Alcem el cap d'una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país, que se n'oblidi. Ens n'hem d'ensortir. Som-hi d'una vegada.
diumenge, 25 d’octubre del 2009
I a les ciutats...
En el darrer escrit d'aquest blog us mostrava la meva preocupació per la mala conducció als pobles.
Ahir vàrem baixar a mercat a Vic. Em va agafar una ràbia, emprenyada, o com li volgueu anomenar, quan vaig veure que el flamant semàfor nou que han col·locat a la cruilla entre el carrer Manlleu i el Passeig no el respectava ningú. El més sorprenenet és que el qui no el respectava eren els vianants que, en massa, obligaven a aturar els vehicles. No anem pas bé...
Ahir vàrem baixar a mercat a Vic. Em va agafar una ràbia, emprenyada, o com li volgueu anomenar, quan vaig veure que el flamant semàfor nou que han col·locat a la cruilla entre el carrer Manlleu i el Passeig no el respectava ningú. El més sorprenenet és que el qui no el respectava eren els vianants que, en massa, obligaven a aturar els vehicles. No anem pas bé...
dijous, 22 d’octubre del 2009
La conducció en els pobles
De vegades sembla que els ciutadans residents a les grans ciutats s'oblidin de l'ordre de la conducció quan visiten pobles rurals.
No fa pas massa dies, en el trajecte d'anar de l'entrada del poble fins a casa, em vaig trobar dos vehicles (evidentment no eren del poble...) que circulaven pel costat esquerra del carrer. El més sorprenent és que, després d'assenyar-els-hi que no anaven ben encaminats, encara et miraven amb un aire d'extranyesa com si el que feien fora el més normal de món.
No anem pas bé...
No fa pas massa dies, en el trajecte d'anar de l'entrada del poble fins a casa, em vaig trobar dos vehicles (evidentment no eren del poble...) que circulaven pel costat esquerra del carrer. El més sorprenent és que, després d'assenyar-els-hi que no anaven ben encaminats, encara et miraven amb un aire d'extranyesa com si el que feien fora el més normal de món.
No anem pas bé...
diumenge, 18 d’octubre del 2009
Catalunya vs. España
Tendim, els que ens considerem independentistes, a pregonar que si l'estat espanyol no ens vol, per què no ens deixa marxar?
És molt trist però resulta que som una joguina per ells. Encara que ens facin veure que estem en una democràcia l'estat català es troba inmers en un assetjament constant de l'estat espanyol. Per acabar-ho d'adovar, els ciutadans del país veí no volen reconèixer el genocidi que es va portar a terme contra Catalunya. Mentre els alemanys passen vergonya del què va fer el seu lider durant la segona guerra mundial, els ciutadans espanyols ens obliguen a combregar forçosament amb les seves idees. Aquests mateixos son els que no dubten en cridar-nos a les primeres de canvi que som espanyols. Com en el cas del referèndum d'Arenys de Munt, quant més em prohibeixen més detractors els hi surten.
Tal i com ens deia ahir el Junqueras, -Hi haurà una altra oportunitat. Tenim que estar preparats-.
És molt trist però resulta que som una joguina per ells. Encara que ens facin veure que estem en una democràcia l'estat català es troba inmers en un assetjament constant de l'estat espanyol. Per acabar-ho d'adovar, els ciutadans del país veí no volen reconèixer el genocidi que es va portar a terme contra Catalunya. Mentre els alemanys passen vergonya del què va fer el seu lider durant la segona guerra mundial, els ciutadans espanyols ens obliguen a combregar forçosament amb les seves idees. Aquests mateixos son els que no dubten en cridar-nos a les primeres de canvi que som espanyols. Com en el cas del referèndum d'Arenys de Munt, quant més em prohibeixen més detractors els hi surten.
Tal i com ens deia ahir el Junqueras, -Hi haurà una altra oportunitat. Tenim que estar preparats-.
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Puigcercós 2010
Felicitats! Una encaixada de mans i un somriure d'orella a orella. Què hi ha? Ens ha preguntat. Una breu conversa i sant tornem-hi.
En Puigcercós ens ha demostrat quin tipus de tarannà respirarà Esquerra mentre hi sigui ell al capdavant. Una persona senzilla amb una idea molt clara, "Catalunya té el dret de decidir el seu futur i el té que exercir". Aquesta és la premisa electoralista dels ripollès. Jo estic amb tú.
En Puigcercós ens ha demostrat quin tipus de tarannà respirarà Esquerra mentre hi sigui ell al capdavant. Una persona senzilla amb una idea molt clara, "Catalunya té el dret de decidir el seu futur i el té que exercir". Aquesta és la premisa electoralista dels ripollès. Jo estic amb tú.
divendres, 25 de setembre del 2009
La causa de l'accident: el cinturó de seguretat
Estupefacte. Dimecres al migdia sortia a la llum pública l'informe de l'accident de l'autocar que va haver-hi a Sant Pol de Mar el primer d'agost d'enguany on van morir sis turistes holandesos.
A la informació que donaven en el TN d TV3 al migdia la 'reportera' va donar com la causa de les morts que 'no portaven cinturó de seguretat'.
Com????? Acollonant...
O sigui, el fet de que l'autocar volqués no té cap conseqüència. Ara, això si, que no portessin el cinturó (que si no recordo malament l'autocar no en disposava) és la causa de la mort del turistes.
Feta la reflexió pertinent, podríem assegurar que, gràcies a que no el portaven, se'n varen salvar una setantena. És la mateixa ximpleria.
A la informació que donaven en el TN d TV3 al migdia la 'reportera' va donar com la causa de les morts que 'no portaven cinturó de seguretat'.
Com????? Acollonant...
O sigui, el fet de que l'autocar volqués no té cap conseqüència. Ara, això si, que no portessin el cinturó (que si no recordo malament l'autocar no en disposava) és la causa de la mort del turistes.
Feta la reflexió pertinent, podríem assegurar que, gràcies a que no el portaven, se'n varen salvar una setantena. És la mateixa ximpleria.
dilluns, 21 de setembre del 2009
Sindicatura de Comptes de Catalunya
De què serveix?
La Sindicatura de Comptes de Catalunya és la institució encarregada de fiscalitzar la gestió econòmica, financera i comptable del sector públic català. Aquesta és una institució estatutària creada com a tal el 5 de març de 1984 per la Llei de la Sindicatura de Comptes. Els seus orígens a Catalunya es remunten al segle XIII, quan el General de Catalunya va instituir els "oïdors de comptes" amb la funció expressa de controlar la gestió dels cabals públics. D'aquí neix el concepte de “retre comptes", una exigència imprescindible quan afecta els administradors dels recursos de la comunitat. (Segons fons del seu propi web)
La realitat és que no serveix per una merda. Resulta que ara ha sortit a la llum pública que aquests Srs. havien fet constar a la Generalitat i a l'Ajuntament de Bcn que hi havia irregularitats en els comptes del Palau de la Música.
I per què ningú no en va fer cas? Per què no van actuar ells posant una denuncia pels fets? Em recorden als de CiU. Ja us ho deia jo fa uns dies. Jo t'ho explico, eh! Però tu si vols denuncia-ho.
Això mateix és el que s'ha trobat el grup Espinelves Viu quan han sol·licitat a aquest organisme pels comptes de l'Ajuntament. En una nota tramesa al impulsor del recurs, li feien constar que ja tenien constància de l'afer però, que si continuaven (l'Ajuntament) amb la negativa de facilitar la comptabilitat al grup de l'oposició, que presentessin un contenciós administratiu contra l'Ajuntament. Una sàbia solució que ja sabien abans de presentar-los el dossier amb la informació. Per tant, em reitero. De què serveix aquest organisme? La meva resposta. Per col·locar quatre amics més a la poltrona...
La Sindicatura de Comptes de Catalunya és la institució encarregada de fiscalitzar la gestió econòmica, financera i comptable del sector públic català. Aquesta és una institució estatutària creada com a tal el 5 de març de 1984 per la Llei de la Sindicatura de Comptes. Els seus orígens a Catalunya es remunten al segle XIII, quan el General de Catalunya va instituir els "oïdors de comptes" amb la funció expressa de controlar la gestió dels cabals públics. D'aquí neix el concepte de “retre comptes", una exigència imprescindible quan afecta els administradors dels recursos de la comunitat. (Segons fons del seu propi web)
La realitat és que no serveix per una merda. Resulta que ara ha sortit a la llum pública que aquests Srs. havien fet constar a la Generalitat i a l'Ajuntament de Bcn que hi havia irregularitats en els comptes del Palau de la Música.
I per què ningú no en va fer cas? Per què no van actuar ells posant una denuncia pels fets? Em recorden als de CiU. Ja us ho deia jo fa uns dies. Jo t'ho explico, eh! Però tu si vols denuncia-ho.
Això mateix és el que s'ha trobat el grup Espinelves Viu quan han sol·licitat a aquest organisme pels comptes de l'Ajuntament. En una nota tramesa al impulsor del recurs, li feien constar que ja tenien constància de l'afer però, que si continuaven (l'Ajuntament) amb la negativa de facilitar la comptabilitat al grup de l'oposició, que presentessin un contenciós administratiu contra l'Ajuntament. Una sàbia solució que ja sabien abans de presentar-los el dossier amb la informació. Per tant, em reitero. De què serveix aquest organisme? La meva resposta. Per col·locar quatre amics més a la poltrona...
diumenge, 20 de setembre del 2009
MMVV '09
Una nova edició d'aquest Mercat de la Música Viva de Vic que tornarà a passar sense pena ni glòria. Aquest any sense la nostra presencia als escenaris del carrer ens hem pogut dedicar a voltar i escoltar les joies 'vives' que sonaven pel casc antic amb el mercat alternatiu. Els escenaris professionals cada dia més tancats als promotors i especialistes del 'mundillo'. Vaja, per que puguin venir quatre dies a Vic, omplir hotels i donar negoci a la restauració i la prostitució.
Em fa fàstic veure que fins i tot es crea un escenari per la integració. Aneu a la merda amb la puta integració! N'estic tip! Que voleu que hi faci... Ja n'hi ha prou de tanta hipocresia. La música és per tothom, no? Doncs per què es té que programar un escenari explícit?
Escoltant un parell de temes d'en Marc Puigdomènech, feia una crida a la organització del mercat per què tornessin als origens. Aquest any ni l'alternativa In-Victro havia funcionat. Recordo l'edició passada que l'oferta era més rica per part d'aquest col·lectiu que no pas pel propi mercat. Escoltant en Marc amb el seu discurs reivindicatiu em va venir a la memoria la primera edició. La recordo com una edició amb més de dos-cents concerts, deu o dotze escenaris, gratuitat absoluta, etc. Segur que hi havia molta palla pero, de ben segur que era una edició més viva que l'actual.
Polititzant la cultura no s'aconsegueix que sigui més rica, encara que no els hi deu importar gaire. La feina ja la varen fa anys enrera. Ara a viure del 'cuento'.
Em fa fàstic veure que fins i tot es crea un escenari per la integració. Aneu a la merda amb la puta integració! N'estic tip! Que voleu que hi faci... Ja n'hi ha prou de tanta hipocresia. La música és per tothom, no? Doncs per què es té que programar un escenari explícit?
Escoltant un parell de temes d'en Marc Puigdomènech, feia una crida a la organització del mercat per què tornessin als origens. Aquest any ni l'alternativa In-Victro havia funcionat. Recordo l'edició passada que l'oferta era més rica per part d'aquest col·lectiu que no pas pel propi mercat. Escoltant en Marc amb el seu discurs reivindicatiu em va venir a la memoria la primera edició. La recordo com una edició amb més de dos-cents concerts, deu o dotze escenaris, gratuitat absoluta, etc. Segur que hi havia molta palla pero, de ben segur que era una edició més viva que l'actual.
Polititzant la cultura no s'aconsegueix que sigui més rica, encara que no els hi deu importar gaire. La feina ja la varen fa anys enrera. Ara a viure del 'cuento'.
dissabte, 19 de setembre del 2009
Horta de Sant Joan i Picasso. Quina maravella!
Aprofitant festivitat de la diada de la setmana passada, vàrem estar allotjats a la Costa Daurada i vam aprofitar per voltar per les terres de l'Ebre, una de les zones més desconegudes per nosaltres ja que és el punt més allunyat des de casa nostra.
Després de visites vàries per Tivissa, Benissanet, Benifallet, Batea, entre d'altres arribàrem a Horta de Sant Joan. Moltes vegades havíem sentit el nom. La curiositat em matava. Què hi haurà per aquestes contrades? El resultat, un poble amb un nucli antic preciós. Carrers empedrats, estrets, disiformes, revirats, encisadors, on cada pedra sembla tindre un petita història per explicar. Picasso s'hi va perdre durant un temps per nodrir-se d'imatges per plasmar amb la seva peculiar pintura. No m'extranya pas. Els vilatans li han pagat posant-li una maravella de museu gens explotat pel que representa l'artista al nostre país i al veí. N'estic segur que si en lloc d'estar a Horta de Sant Joan estés a cent cinquanta quilòmetres més al nord seria la primera joia nacional.
dilluns, 14 de setembre del 2009
Però tot segueix igual...
Després de l'aclaparadora victòria del SI a Arenys de Munt en la consulta sobiranista (res d'especial per què era el resultat esperat) comencem un nou curs escolar. Abans però els sempre partidistes srs. de CiU ens regalen durant la jornada festiva d'ahir una de les seves joies. Si algun altre poble decideix emular Arenys de Munt no els hi donarem suport, només els acompanyarem per què dins dels símbols democràtics... Total. Vindrem una vegada més a fer-nos la foto com el Sr. Mas amb el Zapatero amb el tema del concert econòmic, però no ens mullarem no fos cas que s'escapés algun vot que es prengués malament això de la sobirania del poble català i, a més, si les coses van maldades les òsties no les rebrem nosaltres per què només acompanyem. Quanta hipocresia.
Pel que fa al nou curs, cel·lebro que s'hagin descobert els ordinadors (a tot el món es diuen computadores...) Només fa quaranta anys (més o menys) que es van inventar i prop d'una vintena que son una eina de imprescindible a qualsevol lloc de treball.
Després ens preguntarem per què hi ha fracàs. Molt simple. El sistema lectiu està desfassat. No corre al mateix temps que el món mundial. Els nens fa molt de temps que surten de la panxa de la mare amb la videoconsola...
No vull culpar el fracàs escolar per la indaptació de les 'noves' tecnologies. Senzillament, per aplicar-les, cal tenir un full de ruta de com variaran els temaris en concepte a un sistema de classes o altre. Cal tenir clar que les lliçons han d'estar adaptades al nou format i que els professors hagin pogut familiaritzar-se amb els nou sistema de treball. Això no es fa en quinze dies...
Malgrat tot em preocupa que les computadores siguin d'un tamany excessivament minúscul. Heu tingut oportunitat de provar un Lapbook? (Format de computadora que han escollit per les classes informatitzades) La pantalla és de 10". La vista dels alumnes en sortirà resentida. Abans l'esquena a la vista...
Sabran escriure a mà? Malgrat el treball estigui informatitzat moltes vegades necessitem escriure notes en albarans, documents de qualitat, informes, etc. Si ja tenim caligrafia deficient els que hem rebut escolarització no m'imagino aquesta nova generació...
En definitiva, comença un nou curs, noves idees, nous horitzons i en molts cassos, els mateixos barracons i la mateixa indecisió gobernamental. Tot segueix igual...
Pel que fa al nou curs, cel·lebro que s'hagin descobert els ordinadors (a tot el món es diuen computadores...) Només fa quaranta anys (més o menys) que es van inventar i prop d'una vintena que son una eina de imprescindible a qualsevol lloc de treball.
Després ens preguntarem per què hi ha fracàs. Molt simple. El sistema lectiu està desfassat. No corre al mateix temps que el món mundial. Els nens fa molt de temps que surten de la panxa de la mare amb la videoconsola...
No vull culpar el fracàs escolar per la indaptació de les 'noves' tecnologies. Senzillament, per aplicar-les, cal tenir un full de ruta de com variaran els temaris en concepte a un sistema de classes o altre. Cal tenir clar que les lliçons han d'estar adaptades al nou format i que els professors hagin pogut familiaritzar-se amb els nou sistema de treball. Això no es fa en quinze dies...
Malgrat tot em preocupa que les computadores siguin d'un tamany excessivament minúscul. Heu tingut oportunitat de provar un Lapbook? (Format de computadora que han escollit per les classes informatitzades) La pantalla és de 10". La vista dels alumnes en sortirà resentida. Abans l'esquena a la vista...
Sabran escriure a mà? Malgrat el treball estigui informatitzat moltes vegades necessitem escriure notes en albarans, documents de qualitat, informes, etc. Si ja tenim caligrafia deficient els que hem rebut escolarització no m'imagino aquesta nova generació...
En definitiva, comença un nou curs, noves idees, nous horitzons i en molts cassos, els mateixos barracons i la mateixa indecisió gobernamental. Tot segueix igual...
dimarts, 8 de setembre del 2009
Digues per què
Digues per què avui m'has dit adeu. Ningú s'esperava que tot fos tant breu. Un cafè ha calgut per deixar-nos amb les mans buides, trist i decebut...
Ni tant sols un cafè. Ni tant sols un sofà. Ni tant sols aquella trobada sense res a dir però amb moltes coses a comentar. Tertulies, moments, jornades maratonianes, retrets esborrats el dia després, amics.
Simplement buidor, fredor. Moltes raons obvies, compartides en la majoria. Un fins després que tots sabem que és fins mai.
Probàblement ho trobaré a faltar. El temps dirà.
Ni tant sols un cafè. Ni tant sols un sofà. Ni tant sols aquella trobada sense res a dir però amb moltes coses a comentar. Tertulies, moments, jornades maratonianes, retrets esborrats el dia després, amics.
Simplement buidor, fredor. Moltes raons obvies, compartides en la majoria. Un fins després que tots sabem que és fins mai.
Probàblement ho trobaré a faltar. El temps dirà.
diumenge, 30 d’agost del 2009
Sant Ramon o Sant Tornem-hi
Demà és 31 d'agost, Sant Ramon. Felicitats a tots els Ramons des d'aquí...
Demà és dia de tornar a treballar. Estic pletòric i joiós d'alegria per tornar-hi. No és broma. Hi ha més de cinc milions de persones de l'estat espanyol que voldrien estar en el meu lloc. Tot i la mandra que fa, segurament aquesta vegada és de les que menys traumàtica serà la tornada a la normalitat. Ah! I al tanto que va de canto. S'esperen novetats en els propers mesos... o així ho espero!
Demà és dia de tornar a treballar. Estic pletòric i joiós d'alegria per tornar-hi. No és broma. Hi ha més de cinc milions de persones de l'estat espanyol que voldrien estar en el meu lloc. Tot i la mandra que fa, segurament aquesta vegada és de les que menys traumàtica serà la tornada a la normalitat. Ah! I al tanto que va de canto. S'esperen novetats en els propers mesos... o així ho espero!
dilluns, 24 d’agost del 2009
Carta al M.H.Sr President Montilla
L'altre dia vaig enutjar-me molt al llegir la noticia d'un nou accident amb víctimes mortals a l'eix en el punt quilomètric 185,5. En el seu dia vaig fer una nota a la Presidència de la Generalitat on em deien que començaven el desdoblament aquesta via el primer trimestre del 2008. Com que no hi ha cap màquina, ni moviments de terres ni res que s'hi assembli, avui els hi passat aquest escrit.
Molt Honorable Senyor,
estic profundament decebut. Ja fa més de dos anys em vaig remetre a vostè referint-me al desdoblament de la C-25 (eix transversal). En el seu dia li comunicava un accident amb resultat de mort/s. A final de la setmana passada n'hi va haver un altre. El més preocupant és que abans n'hi ha hagut molts més. En una notificació de la Direcció General de Relacions Externes de la Presidència, se'm notificava que durant el primer trimestre del 2008 començarien les tant anhelades obres de desdoblament. Res més lluny de la realitat. Una vegada més ens sentim abandonats. Tots sabem que hi ha coses molt importants, i en moments de crisis econòmica encara més. Tots sabem que les infraestructures son costoses i que requereixen un llarg període de licitació i execució. Encara així, com el seu cap al govern espanyol, ens han faltat a la veritat incomplint reiteradament els terminis d'aquesta obra. Soc un usuari de la via per doble motiu, per què hi visc i per què la necessito per anar al meu lloc de treball. Pràcticament una vegada a la setmana la recorro en la seva totalitat. Cada dia quan surto de casa penso en si seré jo la propera víctima o potser tindré la desgràcia de patir una lesió irreversible que farà que sigui una càrrega econòmica pel país. Clar que, això no els deu preocupar massa, ja que amb els seus radars itinerants col·locats estratègicament, recapten els diners suficients per fer front a tant despesa. Una vegada més, com a veí d'Espinelves, (potser li sonarà. Va fer la seva primera sortida en públic el dia després que va ser escollit president de la Generalitat per primera vegada.) em sento ciutadà de segona. D'aquí a pocs mesos tornaran a venir a demanar-nos el vot per les eleccions al Parlament de la tardor del 2010. Segurament hi haurà un membre més cap a l'abstenció a causa de la desafecció amb el món polític. Li sona?. Que tingui un bon dia.
Molt Honorable Senyor,
estic profundament decebut. Ja fa més de dos anys em vaig remetre a vostè referint-me al desdoblament de la C-25 (eix transversal). En el seu dia li comunicava un accident amb resultat de mort/s. A final de la setmana passada n'hi va haver un altre. El més preocupant és que abans n'hi ha hagut molts més. En una notificació de la Direcció General de Relacions Externes de la Presidència, se'm notificava que durant el primer trimestre del 2008 començarien les tant anhelades obres de desdoblament. Res més lluny de la realitat. Una vegada més ens sentim abandonats. Tots sabem que hi ha coses molt importants, i en moments de crisis econòmica encara més. Tots sabem que les infraestructures son costoses i que requereixen un llarg període de licitació i execució. Encara així, com el seu cap al govern espanyol, ens han faltat a la veritat incomplint reiteradament els terminis d'aquesta obra. Soc un usuari de la via per doble motiu, per què hi visc i per què la necessito per anar al meu lloc de treball. Pràcticament una vegada a la setmana la recorro en la seva totalitat. Cada dia quan surto de casa penso en si seré jo la propera víctima o potser tindré la desgràcia de patir una lesió irreversible que farà que sigui una càrrega econòmica pel país. Clar que, això no els deu preocupar massa, ja que amb els seus radars itinerants col·locats estratègicament, recapten els diners suficients per fer front a tant despesa. Una vegada més, com a veí d'Espinelves, (potser li sonarà. Va fer la seva primera sortida en públic el dia després que va ser escollit president de la Generalitat per primera vegada.) em sento ciutadà de segona. D'aquí a pocs mesos tornaran a venir a demanar-nos el vot per les eleccions al Parlament de la tardor del 2010. Segurament hi haurà un membre més cap a l'abstenció a causa de la desafecció amb el món polític. Li sona?. Que tingui un bon dia.
dissabte, 22 d’agost del 2009
S'Agaró 2009
.jpg)
Ho com avorrir una platja el mes d'agost. Val a dir que ja fa temps que no soc massa amic de la platja de S'Agaró de Sant Feliu de Guixols. El motiu és evident. La massificació. És habitual que hi trobis gent. És habitual que costi estacionar el teu vehicle fins i tot en la zona blava. El que no és habitual és que un dijous d'agost, a quarts de sis de la tarda, et passis mitja hora donant voltes amb el cotxe per trobar aparcament.És de costum per part dels nostres amics propers anar a aquesta platja. El motiu el de sempre. És la més propera. Després resulta que et passes un quart d'hora buscant aparcament i cinc minuts a peu abans no arribes a la sorra. Total, que si haguéssim anat a la platja que nosaltres frecuentem, haguéssim trigat el mateix, haguéssim pagat el mateix i haguéssim trobat menys gent.
Una vegada més. Visca la platja de les muscleres!
P.D: La foto és de S'Agaró. Qui ho diria que hi havia tanta gent, no? Això ja era quan el sol estava fent fora tots els holandesos i francesos que, per cert, n'hi ha molts.
dijous, 20 d’agost del 2009
Petits plaers
Sovint valorem els moments de plaer relacionant la quantia material de l'esdeveniment. Us proposo un petit i alhora grandiós moment. Una nit qualsevol d'estiu, a la terrassa de casa, una lectura de la prensa diaria, còmic o llibre. Gaudiu del plaer del silenci i de la frescor de la foscor. A més té una cosa molt bona. La podeu repetir cada dia sense necessitat de que siguin vacances.
dilluns, 17 d’agost del 2009
Madrid, 15 d'agost de 2009
Els qui em coneixeu una miqueta sabeu que tinc una predilecció especial per la capital espanyola. Aquest passat dissabte, 15 d'agost, he tingut l'oportunitat de passar-hi de nou tot un dia.
Després de sortir de Girona-Costa Brava arribàrem a Barajas a les 7:30 del matí. Una vegada més és envejable la xarxa de metro que tenen a la capital.
Com que vàrem tenir temps per voltar molt i molt, ens vàrem agafar el bitllet turístic que et dona opció de viatjar tantes vegades com vulguis amb la xarxa de transport urbà. Des del Bus vaig poder gaudir de noves panoràmiques que, malgrat haver-hi estat en incontables ocasions, encara no havia descobert de l'excel·lent nucli urbanitzat anomenat Madrid.
Gràcies a la meva feina hi tinc algun conegut. Moltes vegades hem parlat de que no em costaria gens anar-hi a viure. Ells m'intenten fer veure que estic equivocat i que la meva perspectiva de la ciutat és erronia. Fora d'aquella tranquila inmensitat s'amaga un caos total en els dies feiners. No hi he trobat diferència amb Barcelona en aquest aspecte. Potser son ells els qui es creuen que estan pitjor del que sembla!
Només hi ha un fet que cada vegada m'amoïna més. La prostitució a peu de carrer.
El ja famós carrer de la Montera és una petita illa dins del nucli turístic de Madrid. Sembla que hi hagi impunitat per fer el que sigui. És escabrós veure el mercadeig sexual que pot tenir una ciutat a plena llum del dia. En només cinc minuts que vàrem estar esperant per entrar a dinar al "Restaurante La Gloria de Montera", excel·lent elecció, (al costat mateix de la Gran Via) vaig poder presenciar trobades de tota mena. L'aparador de les senyores que fumen i et tracten de tu, assegudes a les pilones dels carrers, amb els proxenetes a quatre passes controlant en tot instant els seus moviments amb els possibles o probables clients. Relacions múltiples. La cara de felicitat dels dos clients quan es dirigien darrera de la presa així ho delatava. Relacions interracials. Nòrdics sense escrúpuls negociant amb subsaharianes. Peruanes, colombianes, dominicanes, brasileres, barreja generalitzada de llatinoamèrica abordant a mascles de tota mena en busca de quatre calerons. En definitiva un carrer per oblidar i que caldria netejar d'aquesta plaga que cada dia va a més. No estic en contra de la prostitució. És una necessitat per a molta gent. El que si que reclamo és que sigui regulada. No pot ser que el destí turístic espanyol sigui púrament sexual. No em fa excessiva gràcia que Barcelona sigui una icona gai però prefereixo un turisme homosexual net abans que un turisme 'barriobajero' com el de La calle de la Montera. Malgrat això, Madrid em segueix agradant molt i no em cansaré de repetir-ho. Espero que tots aquells que no heu estat encara a la capital ho feu. Desmitificareu molts mites.
Després de sortir de Girona-Costa Brava arribàrem a Barajas a les 7:30 del matí. Una vegada més és envejable la xarxa de metro que tenen a la capital.
Com que vàrem tenir temps per voltar molt i molt, ens vàrem agafar el bitllet turístic que et dona opció de viatjar tantes vegades com vulguis amb la xarxa de transport urbà. Des del Bus vaig poder gaudir de noves panoràmiques que, malgrat haver-hi estat en incontables ocasions, encara no havia descobert de l'excel·lent nucli urbanitzat anomenat Madrid.
Gràcies a la meva feina hi tinc algun conegut. Moltes vegades hem parlat de que no em costaria gens anar-hi a viure. Ells m'intenten fer veure que estic equivocat i que la meva perspectiva de la ciutat és erronia. Fora d'aquella tranquila inmensitat s'amaga un caos total en els dies feiners. No hi he trobat diferència amb Barcelona en aquest aspecte. Potser son ells els qui es creuen que estan pitjor del que sembla!
Només hi ha un fet que cada vegada m'amoïna més. La prostitució a peu de carrer.
El ja famós carrer de la Montera és una petita illa dins del nucli turístic de Madrid. Sembla que hi hagi impunitat per fer el que sigui. És escabrós veure el mercadeig sexual que pot tenir una ciutat a plena llum del dia. En només cinc minuts que vàrem estar esperant per entrar a dinar al "Restaurante La Gloria de Montera", excel·lent elecció, (al costat mateix de la Gran Via) vaig poder presenciar trobades de tota mena. L'aparador de les senyores que fumen i et tracten de tu, assegudes a les pilones dels carrers, amb els proxenetes a quatre passes controlant en tot instant els seus moviments amb els possibles o probables clients. Relacions múltiples. La cara de felicitat dels dos clients quan es dirigien darrera de la presa així ho delatava. Relacions interracials. Nòrdics sense escrúpuls negociant amb subsaharianes. Peruanes, colombianes, dominicanes, brasileres, barreja generalitzada de llatinoamèrica abordant a mascles de tota mena en busca de quatre calerons. En definitiva un carrer per oblidar i que caldria netejar d'aquesta plaga que cada dia va a més. No estic en contra de la prostitució. És una necessitat per a molta gent. El que si que reclamo és que sigui regulada. No pot ser que el destí turístic espanyol sigui púrament sexual. No em fa excessiva gràcia que Barcelona sigui una icona gai però prefereixo un turisme homosexual net abans que un turisme 'barriobajero' com el de La calle de la Montera. Malgrat això, Madrid em segueix agradant molt i no em cansaré de repetir-ho. Espero que tots aquells que no heu estat encara a la capital ho feu. Desmitificareu molts mites.
diumenge, 9 d’agost del 2009
Dani Jarque
M'agradaria no tindre que fer-ho però, malauradament, tinc que donar el condol a tots els aficionats al futbol, i en especial als 'pericus', per la pèrdua d'un jove jugador. Avui soc una mica més blanc-i-blau... Descansi en pau Daniel Jarque.
dissabte, 1 d’agost del 2009
Catalanofobia
Ho reconec. N'estic tip. N'estic fart. N'estic fins al capdamunt que ens toquin els pebrots tot el sant dia i encara siguem els culpables de tots els mals de l'estat espanyol.
Per acabar-ho d'adobar, avui he llegit en un diari electrònic que aquests malnascuts del PP ara diuen que els que pregonem la catalanofobia som nosaltres mateixos parlant-ne. Té collons la cosa! Aquests xenòfobs clasicístes tenen la santa barra de dir que ells no ho han dit mai, etc.
Srs. Per quan la independència?
Per a mí, avui mateix...
Per acabar-ho d'adobar, avui he llegit en un diari electrònic que aquests malnascuts del PP ara diuen que els que pregonem la catalanofobia som nosaltres mateixos parlant-ne. Té collons la cosa! Aquests xenòfobs clasicístes tenen la santa barra de dir que ells no ho han dit mai, etc.
Srs. Per quan la independència?
Per a mí, avui mateix...
dimecres, 22 de juliol del 2009
Festa Major d'Espinelves
Si nois. Ara m'ha agafat per parlar de les festes majors. Si la setmana passada elogiava les festes de Santa Anna que tants bons moments m'ha donat, aquesta toca la d'Espinelves.
Les festes són un clar reflex de la societat en la que es troben encerclades. Fins ara fa un parell d'anys les festes d'Espinelves eren tant vulgars com la gran majoria de les festes majors però conservaven aquell esperit de poble que tant es necessita perquè funcionin aquests esdeveniments.
No sé si promogut per l'actual equip de govern aquest any la festa major d'estiu frega la deixadesa. Malgrat que es celebren els actes més o menys habituals en una bacanal d'aquesta mena han aconseguit avorrir fins i tot en el programa de festes. Un disseny carrincló, amb un malgust total i amb una lletra de màquina d'escriure de fa cinquanta anys ens presenten les activitats, tot en minúscules, barrejant el lloc on es celebra l'activitat amb el nom de la mateixa. Tot plegat composa una vomitiva sopa de lletres on només se salva la qüalitat musical de tota la festa. El dissabte podreu gaudir d'un quartet, Pa d'Àngel, que és una maravella pels components de la banda. És una llàstima però, que no sigui una formació mínima (Bateria, Baix i Guitarra) que fa que decaigui una miqueta en la solvencia de l'escenari. El Biel Mas, un vell conegut de la Salvatana o el Janio Martí. Diumenge un meravellós concert clàssic pels WikiTrio, uns mestres en la trio sonata, i a mitja tarda la Big Mama Montse que no cal ni presentar.
Una veritable llàstima que un cartell més digne de qüalsevol festival musical estigui tant poc recolzat per un disseny tant pobre del folletó. Sovint les coses entren pels ulls. La música per les orelles però, en casos com aquest, si no coneixes els músics que van darrera dels seus noms artístics, és probable que no assiteixis als esdeveniments per culpa de no tenir cura en la presentació.
Bona festa major!
Les festes són un clar reflex de la societat en la que es troben encerclades. Fins ara fa un parell d'anys les festes d'Espinelves eren tant vulgars com la gran majoria de les festes majors però conservaven aquell esperit de poble que tant es necessita perquè funcionin aquests esdeveniments.
No sé si promogut per l'actual equip de govern aquest any la festa major d'estiu frega la deixadesa. Malgrat que es celebren els actes més o menys habituals en una bacanal d'aquesta mena han aconseguit avorrir fins i tot en el programa de festes. Un disseny carrincló, amb un malgust total i amb una lletra de màquina d'escriure de fa cinquanta anys ens presenten les activitats, tot en minúscules, barrejant el lloc on es celebra l'activitat amb el nom de la mateixa. Tot plegat composa una vomitiva sopa de lletres on només se salva la qüalitat musical de tota la festa. El dissabte podreu gaudir d'un quartet, Pa d'Àngel, que és una maravella pels components de la banda. És una llàstima però, que no sigui una formació mínima (Bateria, Baix i Guitarra) que fa que decaigui una miqueta en la solvencia de l'escenari. El Biel Mas, un vell conegut de la Salvatana o el Janio Martí. Diumenge un meravellós concert clàssic pels WikiTrio, uns mestres en la trio sonata, i a mitja tarda la Big Mama Montse que no cal ni presentar.
Una veritable llàstima que un cartell més digne de qüalsevol festival musical estigui tant poc recolzat per un disseny tant pobre del folletó. Sovint les coses entren pels ulls. La música per les orelles però, en casos com aquest, si no coneixes els músics que van darrera dels seus noms artístics, és probable que no assiteixis als esdeveniments per culpa de no tenir cura en la presentació.
Bona festa major!
dijous, 16 de juliol del 2009
Festes del Barri de Santa Anna de Vic
Estic orgullós d'haver nascut i crescut en el Barri de Santa Anna de Vic. Estic content per què demà comencen les festes patronals que s'allargaran fins el diumenge vint-i-sis d'aquest mes. Estic content per que veig que, tot i les dificultats que hi ha hagut sempre per trobar persones que es mullin per fer moure un barri, el barri continua viu. Molt viu. Després d'organitzar deu anys el torneig de futbol sala (aquest any ha arribat a la XIX edició...) i després de set anys a la junta directiva, m'enorgulleix cada any que passa haver viscut aquesta experiència. Gairebé hauria de ser una obligació que tots els veïns passessin, tant sols un any, per aquestes organitzacions! Així veurien el difícil que és muntar unes festes, aconseguir les subvencions i sobretot crear una pinya per que la gent disfruti i se senti seu un espai, un entorn, unes festes, un barri, un petit poble com el de Santa Anna. Si el barri continua així és gràcies a gent com la familia Solà, Sunyer, Ballana, Comas - Quintana, Parramon, Garriga i molts d'altres que no m'agradaria deixar-me. També és gràcies als Parcerisa, Vilardaga, Parés, Ordeix, els meus pares i la meva àvia (que tant han col·laborat en l'obertura del Centre Cívic mentre no se n'ha fet càrrec l'ajuntament), i més, i més. Sense aquesta gent el barri de Santa Anna no estaria on està ni seria el que és. Sense aquesta gent no s'hagués aconseguit la pista polisportiva, el grup de Geganters i Grallers, la Coral Xicalla, el Centre Cívic. El barri de Santa Anna ha estat sempre un petit poble dins de Vic. Un fet que no s'hagués aconseguit sense una cosa molt important. Les persones.
A tots vosaltres, molt bona festa major! Visca Santa Anna, visc a Santa Anna!
A tots vosaltres, molt bona festa major! Visca Santa Anna, visc a Santa Anna!
dimarts, 14 de juliol del 2009
El finançament, aquest gran desconegut
Ara resulta que el finançament que ens han atorgat és el millor de tots els temps. Només faltaria que després de nou dates incomplides ens fotessin quatre eurets pel cap i tot arreglat.
La societat espanyola i l'opinió publicada estatal ja s'ha fet ressò en contra de Catalunya per l'acord del finançament. Una vegada més aconseguiran que des de l'estat veí ens vegin com el principal problema dels seus defectes.
No sé si l'acord serà beneficiós pels catalans. El que si sé és que serà una nova trava de cara als catalans que voltem per les espanyes. La desafecció que pregonava el president Montilla en el seu dia serà més gran des de que es va publicar la noticia.
Només hi ha una solució. Que ens fotin fora del seu estat. Segur que no els hi posem problemes per acceptar-ho.
La societat espanyola i l'opinió publicada estatal ja s'ha fet ressò en contra de Catalunya per l'acord del finançament. Una vegada més aconseguiran que des de l'estat veí ens vegin com el principal problema dels seus defectes.
No sé si l'acord serà beneficiós pels catalans. El que si sé és que serà una nova trava de cara als catalans que voltem per les espanyes. La desafecció que pregonava el president Montilla en el seu dia serà més gran des de que es va publicar la noticia.
Només hi ha una solució. Que ens fotin fora del seu estat. Segur que no els hi posem problemes per acceptar-ho.
dilluns, 6 de juliol del 2009
Reflexions del món laboral
Després de gairebé un any de migració laboral cap a la comarca d'Osona, he pogut contrastar la feblesa professional d'una comarca tant important per tot el territori català. Moltes vegades havia comentat amb les amistats i coneixences aquesta dada que per la gran majoria d'habitants de la comarca no acceptaria de cap manera.
El fet de passar d'una empresa petita però ben estructurada, complint els terminis en els treballs, sabent en tot instant quin era el seu límit professional, amb un tracte auster cap als seus subordinats però amb una certa solvencia dins del petit món que es vivia en el dia a dia, cap a una empresa mitjana, prop de cinquanta persones que la formen, semblava que tenia que ser un canvi important a la meva vida.
La veritat és que ho ha estat. Mai hagués pensat que cauria en una organització amb tanta façana i amb tant poc rigor empresarial. Sort n'hi ha que a vegades les coses es poden solucionar. No sabem si serà tard. Les maniobres efectuades a la direcció de l'empresa sembla que porten cap a un redreçament de la situació. Tot i això les empreses han d'estar formades per persones aptes per la seva tasca i no pas per amistats, fills d'amistats, amics dels amics, etc. Malgrat tot, les empreses han d'estar formades per persones. Considero persona al qui em tracta amb el respecte com jo tracto a ells. No considero persona a un ésser que et passa pel costat teu en un centre comercial i no té pebrots de saludar-te ni amb un simple "Adeu".
El fet de passar d'una empresa petita però ben estructurada, complint els terminis en els treballs, sabent en tot instant quin era el seu límit professional, amb un tracte auster cap als seus subordinats però amb una certa solvencia dins del petit món que es vivia en el dia a dia, cap a una empresa mitjana, prop de cinquanta persones que la formen, semblava que tenia que ser un canvi important a la meva vida.
La veritat és que ho ha estat. Mai hagués pensat que cauria en una organització amb tanta façana i amb tant poc rigor empresarial. Sort n'hi ha que a vegades les coses es poden solucionar. No sabem si serà tard. Les maniobres efectuades a la direcció de l'empresa sembla que porten cap a un redreçament de la situació. Tot i això les empreses han d'estar formades per persones aptes per la seva tasca i no pas per amistats, fills d'amistats, amics dels amics, etc. Malgrat tot, les empreses han d'estar formades per persones. Considero persona al qui em tracta amb el respecte com jo tracto a ells. No considero persona a un ésser que et passa pel costat teu en un centre comercial i no té pebrots de saludar-te ni amb un simple "Adeu".
dijous, 14 de maig del 2009
La Copa del Rei és blaugrana
En un dia com avui no es pot parlar d'altra cosa que no sigui aquesta aplastant victòria del Barça davant de l'Athlètic Club a la final de la Copa del Borbó, que sona més a whisky que no pas a cap altre cosa...
Si no recordo malament jugaven a futbol. Per què s'entesten des dels mitjans de comunicació hispans en declarar que el que van fer els aficionats dels dos clubs va ser una falta de respecte cap a la nació espanyola?
Una vegada més ens col·loquen dins del mateix sac esport i política. Ja sabem que està polititzat l'esport però, que no ens diguin que faltem el respecte per no voler escoltar un himne que no ens representa. Potser caldria que ells fessin un exercici d'autocrítica quan les setanta-cinc mil persones que omplien l'estadi de l'equip poderós la capital del Túria es manifesten de forma clara i rotunda en contra d'alguna cosa.
Després de vint-i-cinc anys de la final dels bastons, el poble vasc i el català han demostrat una unitat preocupant pels dirigents polítics patriòticament centralistes i encoratjador, il·lusionant i sobretot sa, molt sa, pels dos països més oprimits inclosos a l'estat espanyol.
Per molts anys aquesta comunió que ens pot reforçar més per retornar la catalanitat que s'ha perdut els darrers anys amb el tripartit.
Si no recordo malament jugaven a futbol. Per què s'entesten des dels mitjans de comunicació hispans en declarar que el que van fer els aficionats dels dos clubs va ser una falta de respecte cap a la nació espanyola?
Una vegada més ens col·loquen dins del mateix sac esport i política. Ja sabem que està polititzat l'esport però, que no ens diguin que faltem el respecte per no voler escoltar un himne que no ens representa. Potser caldria que ells fessin un exercici d'autocrítica quan les setanta-cinc mil persones que omplien l'estadi de l'equip poderós la capital del Túria es manifesten de forma clara i rotunda en contra d'alguna cosa.
Després de vint-i-cinc anys de la final dels bastons, el poble vasc i el català han demostrat una unitat preocupant pels dirigents polítics patriòticament centralistes i encoratjador, il·lusionant i sobretot sa, molt sa, pels dos països més oprimits inclosos a l'estat espanyol.
Per molts anys aquesta comunió que ens pot reforçar més per retornar la catalanitat que s'ha perdut els darrers anys amb el tripartit.
dijous, 19 de març del 2009
St. Josep, festa local a Vic
Avui estic de festa. És Sant Josep. Com que el dia de Sant Miquel dels Sants enguany cau en diumenge, els polítics vigatans han posat el dia d'avui com a substitutiu de la festa del patró dels vigatans. Paradoxes de la vida, jo no el cel·lebro per la Festa Major de Vic. Soc Arcàngel, ho això em diuen. Particularment no en cel·lebro ni un ni l'altre.
La questió está en que com que només fem festa una petitíssima part de la població, (la totalitat dels meus principals clients estan operatius), estic rebent les mateixes trucades que un dia normal. Molts direu, "tanques el telèfon i ja està". És molt fàcil dir-ho i és molt complicat complir-ho. Els que em coneixeu bé sabeu que fins i tot el diumenge contesto el telèfon de la feina malgrat el tingui en silenci. Per a mi la feina és important. Segurament li dono més importància de la que es mereix. El que passa és que com que soc una persona responsable m'agafo el que estic fent com si fos meu. Què pensarà aquella persona que està intentant contactar amb mi si no li soluciono el problema? De vegades no es tracta de solucionar sinó simplement de donar la cara. Molta gent amagaria el cap sota l'ala i jo, en canvi, poso l'altre galta per rebre més fort. En definitiva son estratègies que un utilitza per assolir èxits professionals. El temps dirà.
Bàsicament, el que proposo, és que d'una vegada s'eliminin les festes de caire local obligatori. Cada dia més les persones treballem fora del nostre lloc de residència i ens importa un pitu si es fa festa aquell dia o no. Entenc que es té que regular per llei, però crec que seria millor deixar-les més flexibles pels treballadors. Així les aprofitaríem més per conciliar la vida familiar, que és aquella frase que tant agrada i que tant poc ens deixen fer.
La questió está en que com que només fem festa una petitíssima part de la població, (la totalitat dels meus principals clients estan operatius), estic rebent les mateixes trucades que un dia normal. Molts direu, "tanques el telèfon i ja està". És molt fàcil dir-ho i és molt complicat complir-ho. Els que em coneixeu bé sabeu que fins i tot el diumenge contesto el telèfon de la feina malgrat el tingui en silenci. Per a mi la feina és important. Segurament li dono més importància de la que es mereix. El que passa és que com que soc una persona responsable m'agafo el que estic fent com si fos meu. Què pensarà aquella persona que està intentant contactar amb mi si no li soluciono el problema? De vegades no es tracta de solucionar sinó simplement de donar la cara. Molta gent amagaria el cap sota l'ala i jo, en canvi, poso l'altre galta per rebre més fort. En definitiva son estratègies que un utilitza per assolir èxits professionals. El temps dirà.
Bàsicament, el que proposo, és que d'una vegada s'eliminin les festes de caire local obligatori. Cada dia més les persones treballem fora del nostre lloc de residència i ens importa un pitu si es fa festa aquell dia o no. Entenc que es té que regular per llei, però crec que seria millor deixar-les més flexibles pels treballadors. Així les aprofitaríem més per conciliar la vida familiar, que és aquella frase que tant agrada i que tant poc ens deixen fer.
dilluns, 16 de febrer del 2009
Eluana Englaro i Marta del Castillo
Estem en dies de desgràcies continuades. La mort de la italiana Eluana Englaro, entuanasiada per uns, assessinada pels altres, ha quedat eclipsat pel cas de l'assessinat de la jove sevillana Marta del Castillo. Aquest jove, de nom Miguel, que va ser parella de la noia, que s'ha manifestat autor del crim i que ha estat ajudat per amics (si se'n pot dir així...) per desfer-se del cos de la noia, hauria de passar el que li queda de mala vida patint almenys la meitat del que ho estant fent els familiars de la pobra Marta.
El cas de l'Eluana és dels anomenats diferents. Em declaro obertament partidari de l'eutanasia activa per acabar amb el patiment d'un cos que no té possibilitats reals de tornar a funcionar per si mateix en les condicions normals que tenim la majoria de mortals naturals. M'horroritza l'eutanasia pasiva! Deixar de donar aliment a un ésser és matar-lo patint. El que s'ha fet amb l'Eluana és un autèntic crim. Aquest cos ha patit. Ha patit fins al final. Mentre el seu cos reclamava internament nutrició, els elements externs que durant tots aquests anys li han estat proporcionant l'aliment han estat retirats voluntàriament. D'això se'n diu deixar morir dignament?
Tot el que sigui ajudar a morir a un malalt terminal tindrà la meva aprovació. Això si, sempre que els mètodes emprats no siguin un acte de tortura digne de la segona guerra mundial. El cas de l'Eluana, sota el meu punt de vista, és un homicidi.
El cas de l'Eluana és dels anomenats diferents. Em declaro obertament partidari de l'eutanasia activa per acabar amb el patiment d'un cos que no té possibilitats reals de tornar a funcionar per si mateix en les condicions normals que tenim la majoria de mortals naturals. M'horroritza l'eutanasia pasiva! Deixar de donar aliment a un ésser és matar-lo patint. El que s'ha fet amb l'Eluana és un autèntic crim. Aquest cos ha patit. Ha patit fins al final. Mentre el seu cos reclamava internament nutrició, els elements externs que durant tots aquests anys li han estat proporcionant l'aliment han estat retirats voluntàriament. D'això se'n diu deixar morir dignament?
Tot el que sigui ajudar a morir a un malalt terminal tindrà la meva aprovació. Això si, sempre que els mètodes emprats no siguin un acte de tortura digne de la segona guerra mundial. El cas de l'Eluana, sota el meu punt de vista, és un homicidi.
dissabte, 17 de gener del 2009
Espinelves - Un poble. (Potser millor dit quatre que volen manar)
En aquest malaltís i agònic poble de les Guilleries anomenat Espinelves, és com retornar a les catacumbes de la civilització del segle XXI.
Ens trobem amb un fet paradoxal. A les darreres eleccions municipals del maig de 2007, hi havia dos grups que es disputaven l'accés a l'alcaldia. Després d'una campanya meritòria i molt encoberta de mentides personalitzades per cada casa, el grup socialista s'emportà la victòria, com si es tractés d'un partit de futbol, amb una rotunda golejada de quatre regidors a un.
Dins de la seva campaya electoral, el principal objectiu era crear un nou POUM (Pla d'Ordenació Urbanística Municipal) no pas Partit Obrer d'Unificació Marxista i més si tenim en compte que les seves actuacions estan essent més d'un consistori del règim del general Franco que no pas d'un país demòcrata com el català.
Bàsicament el grup es va crear per poder fer oposició a una sèrie de noves construccions que, segons ells, generarien un creixement desmesurat del poble ja que no disposàvem dels serveis necessaris per poder fer-hi front.
Després de gairebé dos anys de govern i sense haver pogut aturar cap de les obres que volien paralitzar, ens trobem que ara aposten pel creixement del poble fins als 1000 o 2000 habitants (sic). O sia, aquells ecosociates que no volien que el poble creixés, ara ens volen ampliar 10 vegades la població. Hi ha algú que entengui? No em molesta que vingui aquesta gent a viure al poble, ans al contrari, quants més siguem més recursos tindrem. El que si em molesta és la poca vegonya que té l'alcalde i els regidors que ens han enganyat a tants amb el seu discurs electoralista.
Aquesta és la primera pinzellada d'un conjunt de despropòsits maquiavèl·lics dels membres governants d'aquesta bomba de rellotgeria que d'aquí a pocs anys esclatarà.
Ens trobem amb un fet paradoxal. A les darreres eleccions municipals del maig de 2007, hi havia dos grups que es disputaven l'accés a l'alcaldia. Després d'una campanya meritòria i molt encoberta de mentides personalitzades per cada casa, el grup socialista s'emportà la victòria, com si es tractés d'un partit de futbol, amb una rotunda golejada de quatre regidors a un.
Dins de la seva campaya electoral, el principal objectiu era crear un nou POUM (Pla d'Ordenació Urbanística Municipal) no pas Partit Obrer d'Unificació Marxista i més si tenim en compte que les seves actuacions estan essent més d'un consistori del règim del general Franco que no pas d'un país demòcrata com el català.
Bàsicament el grup es va crear per poder fer oposició a una sèrie de noves construccions que, segons ells, generarien un creixement desmesurat del poble ja que no disposàvem dels serveis necessaris per poder fer-hi front.
Després de gairebé dos anys de govern i sense haver pogut aturar cap de les obres que volien paralitzar, ens trobem que ara aposten pel creixement del poble fins als 1000 o 2000 habitants (sic). O sia, aquells ecosociates que no volien que el poble creixés, ara ens volen ampliar 10 vegades la població. Hi ha algú que entengui? No em molesta que vingui aquesta gent a viure al poble, ans al contrari, quants més siguem més recursos tindrem. El que si em molesta és la poca vegonya que té l'alcalde i els regidors que ens han enganyat a tants amb el seu discurs electoralista.
Aquesta és la primera pinzellada d'un conjunt de despropòsits maquiavèl·lics dels membres governants d'aquesta bomba de rellotgeria que d'aquí a pocs anys esclatarà.
dijous, 1 de gener del 2009
2009....toca'm un ou
Ja el tenim aquí. L'any que tant esperava. No significa res especial. Només que deixo enrera el maleit 2008 i ja en tenia ganes!
Com diu en Carles a Nipiu, els principis d'any s'utilitzen per fer aquelles falses promeses que al cap de dos mesos ja ningú recorda que va pronunciar. Una vegada més es demostra que ens movem per impulsos i que no tenim una vida dirigida. Segons l'estat d'ànim et tires cap a unes coses o cap a unes altres.
Actualment no tinc clar en quin lloc estic posicionat. Necessito temps per descansar la ment. Tots ho necessitem! Però ara mateix estic en un punt a la deriva. Tinc massa poques coses clares. Necessito descansar...
Bon any 2009 a tots!
Com diu en Carles a Nipiu, els principis d'any s'utilitzen per fer aquelles falses promeses que al cap de dos mesos ja ningú recorda que va pronunciar. Una vegada més es demostra que ens movem per impulsos i que no tenim una vida dirigida. Segons l'estat d'ànim et tires cap a unes coses o cap a unes altres.
Actualment no tinc clar en quin lloc estic posicionat. Necessito temps per descansar la ment. Tots ho necessitem! Però ara mateix estic en un punt a la deriva. Tinc massa poques coses clares. Necessito descansar...
Bon any 2009 a tots!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
