Jordi Basté. El davantal. 30/10/2009

En una de les seves brillants intervencions dels seu espai el davantal, el Basté ahir ens va obsequiar amb aquesta maravella que tots hauríem de fer-nos nostra. Jo ja ho fe fet. Feu-la correr.

El davantal de Jordi Basté
Per qui no tingui ganes de llegir i vulgui reescoltar.

(Transcripció literal)
Cal veure, gairebé com una obligació, els Afers Exteriors del Mikimoto a TV3. És una obligació que tenim al país. És aire fresc. Obrir la finestra davant l'empastifada permanent que expliquem cada matí del què ens esta passant a Catalunya.
Veure que el país és petit però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent maravellosa. Que Catalunya és de colors i que el blanc i negre és una altre època i hi ha poca gent.
Veure el Mikimoto als Afers Exteriors és la imatge d'un programa necessari per l'autoestima d'un país. Per descobrir que tenim catalana emigrant que viu a fora sense perdre el gust del seu origen.
Catalunya és l'Afers Exteriors, exemple de programa, exemple de comunicador copiat per altres grans cadenes espanyoles. El Mikimoto em va regar de nou l'autoestima ahir, després d'uns dies de depressió cuatribarrada.
Catalunya no son els Millet, els Montull i els qui puguin venir, ni els blanquejadors ni els que ens posen negres. Ni els lladres,ni els pressumptes, ni els corruptes. No ens equivoquem.
El nostre país és el del Dr. Baselga, Drs. Gatell i Clotet, Dr. Valentí Fuster. e la cuina del Ferran Adrià, dels germans Roca, de la Ruscalleda o del Fermí Puig. Al meu país hi juga un Barça catalanista, amb catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim en Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreras, els Pets i en Guardiola. Hi tenim la sardana i els castellers, i els trabucaires i la Patum. La Cerdanya, el Tarragonès, l'Empordà, el Delta de l'Ebre, el Segrià, el Plà de l'Estany, Osona, el Bages i el Berguedà. A Catalunya tenim muntanya i tenim mar. Aigua i neu, i fins hi tot una muntanya santa amb una verge negra.
De gegants i de capgrossos, rumba i habaneres, i tenim mongetes que tapem les botifarres. I ens agrada l'olor de brasa i fem una cosa tant extranya com esclafar el tomàquet damunt del pa i rascar.
Al meu país es fa la castanyada i fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el massapà, com també els permetem, un dia l'any, fer cagar un bastó anomenat Tió, aviam si s'han portat bé.
I també tenim un Palau de la Música. I tant que el tenim!
El meu país és tant petit que és maravellós. I no podem perdre aquesta idea. Mai!
Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta.
El meu país ha de tirar endavant, hem de saber fer-ho. I al qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d'anar a votar. Si, si, si, si. S'ha d'anar a votar! No amics, no. Això no és Italia. Em nego! No ho permetrem. Això és Catalunya. La dels emprenedors que la volen tirar endavant. La dels científics, la dels artistes, la dels pensadors i qui se la faci seva, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin. Catalunya se sent. Catalunya no es pateix. És massa maravellosa per castigar-la amb quatre xorissos. Ens l'hem de creure. Alcem el cap d'una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país, que se n'oblidi. Ens n'hem d'ensortir. Som-hi d'una vegada.

I a les ciutats...

En el darrer escrit d'aquest blog us mostrava la meva preocupació per la mala conducció als pobles.
Ahir vàrem baixar a mercat a Vic. Em va agafar una ràbia, emprenyada, o com li volgueu anomenar, quan vaig veure que el flamant semàfor nou que han col·locat a la cruilla entre el carrer Manlleu i el Passeig no el respectava ningú. El més sorprenenet és que el qui no el respectava eren els vianants que, en massa, obligaven a aturar els vehicles. No anem pas bé...

La conducció en els pobles

De vegades sembla que els ciutadans residents a les grans ciutats s'oblidin de l'ordre de la conducció quan visiten pobles rurals.
No fa pas massa dies, en el trajecte d'anar de l'entrada del poble fins a casa, em vaig trobar dos vehicles (evidentment no eren del poble...) que circulaven pel costat esquerra del carrer. El més sorprenent és que, després d'assenyar-els-hi que no anaven ben encaminats, encara et miraven amb un aire d'extranyesa com si el que feien fora el més normal de món.
No anem pas bé...

Catalunya vs. España

Tendim, els que ens considerem independentistes, a pregonar que si l'estat espanyol no ens vol, per què no ens deixa marxar?
És molt trist però resulta que som una joguina per ells. Encara que ens facin veure que estem en una democràcia l'estat català es troba inmers en un assetjament constant de l'estat espanyol. Per acabar-ho d'adovar, els ciutadans del país veí no volen reconèixer el genocidi que es va portar a terme contra Catalunya. Mentre els alemanys passen vergonya del què va fer el seu lider durant la segona guerra mundial, els ciutadans espanyols ens obliguen a combregar forçosament amb les seves idees. Aquests mateixos son els que no dubten en cridar-nos a les primeres de canvi que som espanyols. Com en el cas del referèndum d'Arenys de Munt, quant més em prohibeixen més detractors els hi surten.
Tal i com ens deia ahir el Junqueras, -Hi haurà una altra oportunitat. Tenim que estar preparats-.

Puigcercós 2010

Felicitats! Una encaixada de mans i un somriure d'orella a orella. Què hi ha? Ens ha preguntat. Una breu conversa i sant tornem-hi.
En Puigcercós ens ha demostrat quin tipus de tarannà respirarà Esquerra mentre hi sigui ell al capdavant. Una persona senzilla amb una idea molt clara, "Catalunya té el dret de decidir el seu futur i el té que exercir". Aquesta és la premisa electoralista dels ripollès. Jo estic amb tú.