Després de gairebé un any de migració laboral cap a la comarca d'Osona, he pogut contrastar la feblesa professional d'una comarca tant important per tot el territori català. Moltes vegades havia comentat amb les amistats i coneixences aquesta dada que per la gran majoria d'habitants de la comarca no acceptaria de cap manera.
El fet de passar d'una empresa petita però ben estructurada, complint els terminis en els treballs, sabent en tot instant quin era el seu límit professional, amb un tracte auster cap als seus subordinats però amb una certa solvencia dins del petit món que es vivia en el dia a dia, cap a una empresa mitjana, prop de cinquanta persones que la formen, semblava que tenia que ser un canvi important a la meva vida.
La veritat és que ho ha estat. Mai hagués pensat que cauria en una organització amb tanta façana i amb tant poc rigor empresarial. Sort n'hi ha que a vegades les coses es poden solucionar. No sabem si serà tard. Les maniobres efectuades a la direcció de l'empresa sembla que porten cap a un redreçament de la situació. Tot i això les empreses han d'estar formades per persones aptes per la seva tasca i no pas per amistats, fills d'amistats, amics dels amics, etc. Malgrat tot, les empreses han d'estar formades per persones. Considero persona al qui em tracta amb el respecte com jo tracto a ells. No considero persona a un ésser que et passa pel costat teu en un centre comercial i no té pebrots de saludar-te ni amb un simple "Adeu".
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Totalment d'acord amb tu. El problema que ens trobem moltes vegades a les empreses és la necessitat que té el propi treballador de tenir un sou cada més por poder viure, pagar factures, hipoteca, aliments, etc. Això porta, moltes vegades, a suportar el tracte de superiors (laboralment parlant) que han arribat allà on son de manera casual o no merescuda, i que no saben aplicar el rigor professional, tot barrejant maltracte psicològic sense saber que ho estan fent. És una llàstima que les persones no tinguin el valor de dir les coses clares, però les coses clares moltes vegades suposen acomiadaments, i tornem al punt inicial, la pròpia necessitat de tenir un sou.
Bufff, quina parrafada no?
Salut! Sergi
Publica un comentari a l'entrada