Bones festes a tothom menys als d'Orange,
fa cosa d'un parell de mesos ens van trucar a casa dient-nos que havien ampliat cobertures, etc. i ens oferien una ADSL a 6 Mb per 25€ de per vida. El paquet inclou trucades a qualsevol telefon fix sigui quina sigui l'operadora.
Després de preguntar-li en repetides ocasions si era veritat (ja que la zona on estem és complicat que arribin totes aquestes operadores amb les seves ofertes. Vaja. Només arribava telefònica fins fa poc...), si veritablement el preu era correcte, periodes de carència (si et volies donar de baixa cap problema. El mateix dia, ni periode de permanencia, etc. Tot cap problema.
Arriba la primera factura. 39€. Igual que telefònica. Evidentment tinc que seguir pagant la quota mensual a telefònica...
Truquem per donar-nos de baixa. Ens ofereixen un excepcional descompte d'un 10% durant el primer any. Fenomenal... Si et vols donar de baixa has de pagar una clausula, que no apareix enlloc i que ningú ha dit, de 69,90€ per no haver estat un any amb ells.
Si Sr. A mi m'han estafat 69,90€. però prefereixo seguir pagant a Telefónica que almenys no m'han enganyat.
Cada cop que sento o veig Orange se'm posa la pell de gallina...
Salut!
divendres, 26 de desembre del 2008
dissabte, 13 de desembre del 2008
Emilio Calatayud
En una jornada d'aquelles anomenades de relax, el primer que he fet al matí ha estat donar una volta per les webs habituals de consulta. Rebuscant un escrit de l'amic Reca m'he trobat amb uns videos al YouTube del jutge de menors Emilio Calatayud. Aquest señor que ja és famós per sentencies 'diferents' a les que estem acostumats, ens regala un discurs de vint minuts (dividit en dues parts) on ens mostra una realitat com un temple, que molts de nosaltres hem mostrat en públic més d'una vegada sobre l'ensenyament, etc però que ningú s'havia atrevit a manifestar-les públicament i amb una rotunditat tant gran. No te desperdici. Aquest home és un crack. En alguna opinió pot fregar potser el fatxetisme però té molt raó.
http://www.youtube.com/watch?v=K2GTauJT5Vg
http://www.youtube.com/watch?v=91gDdSSX_jk
http://www.youtube.com/watch?v=K2GTauJT5Vg
http://www.youtube.com/watch?v=91gDdSSX_jk
dijous, 4 de desembre del 2008
Valoracions
Passats els tres primers mesos del meu canvi de vida laboral potser comença a ser hora de fer valoracions d'aquest nou univers anomenat Tallers Parramon.
Després d'un primer mes francament molt dur, vaig col·locar-me al meu lloc dirigint, liderant, organitzant i col·laborant en les tasques elèctriques de l'empresa. El meu afany de superació m'ha portat a, en poc més de noranta dies, ser una de les persones que lidera els projectes encara que no tinguin a veure en el tema elèctric o es basin en el tema mecànic.
La manca d'organització de l'empresa és la part que més costa d'assumir. Venint d'una empresa on estava molt estipulat el que tenia que fer un i un altre, costa molt aixecar-se al matí amb la incertesa de si acabaràs el dia amb el que tenies planejat.
Un dels objectius pels que vaig decidir emprendre nous horitzons era el de la proximitat geogràfica. Si tenim en compte que he fet 17.000 Kms en aquest temps (si no hagués fet el canvi n'hauria fet entre 7.000 i 8.000...) no és precissament el que buscava.
L'altre gran objectiu (aquest a mitja termini) és el de liderar un taller elèctric amb cara i ulls. Per ara només he aconseguit que es facin uns esquemes com Deu mana (abans no se'n feien o pràcticament no servien de res...). També he aconseguit formar un bon equip de treball amb un bon ambient i amb una solidaritat gegantina.
Una de les tasques que sempre se m'ha donat bé ha estat la de la relació amb el client. L'aportació en aquest sentit és la més gratificant perque he aconseguit que es millorin les relacions amb clients que estaven descontents per les tasques de l'empresa.
Ara bé el més important. La consolidació. No serveix de res tota aquesta feina feta sinó es manté. És en el moment que tens que dependre d'altres persones que t'agafa aquella suor freda i que et genera el dubte. Malgrat tot, seguiré lluitant, seguiré treballant i em seguiré esforçant per que tot rutlli tal i com a mi m'agrada. El qui puji al carro serà benvingut. El qui es posi al davant serà atropellat. No importa a qui hagi de trepijar...
P.D. Aquestes ratlles no haguessin estat possibles sense el record inesborrable d'en Carles Buxadé. Gràcies a ell i al Bar El Vergós per tantes hores de felicitat. Avui ens hem tornat a trobar. Espero que la propera vegada no hagi passat tant temps com aquesta
Després d'un primer mes francament molt dur, vaig col·locar-me al meu lloc dirigint, liderant, organitzant i col·laborant en les tasques elèctriques de l'empresa. El meu afany de superació m'ha portat a, en poc més de noranta dies, ser una de les persones que lidera els projectes encara que no tinguin a veure en el tema elèctric o es basin en el tema mecànic.
La manca d'organització de l'empresa és la part que més costa d'assumir. Venint d'una empresa on estava molt estipulat el que tenia que fer un i un altre, costa molt aixecar-se al matí amb la incertesa de si acabaràs el dia amb el que tenies planejat.
Un dels objectius pels que vaig decidir emprendre nous horitzons era el de la proximitat geogràfica. Si tenim en compte que he fet 17.000 Kms en aquest temps (si no hagués fet el canvi n'hauria fet entre 7.000 i 8.000...) no és precissament el que buscava.
L'altre gran objectiu (aquest a mitja termini) és el de liderar un taller elèctric amb cara i ulls. Per ara només he aconseguit que es facin uns esquemes com Deu mana (abans no se'n feien o pràcticament no servien de res...). També he aconseguit formar un bon equip de treball amb un bon ambient i amb una solidaritat gegantina.
Una de les tasques que sempre se m'ha donat bé ha estat la de la relació amb el client. L'aportació en aquest sentit és la més gratificant perque he aconseguit que es millorin les relacions amb clients que estaven descontents per les tasques de l'empresa.
Ara bé el més important. La consolidació. No serveix de res tota aquesta feina feta sinó es manté. És en el moment que tens que dependre d'altres persones que t'agafa aquella suor freda i que et genera el dubte. Malgrat tot, seguiré lluitant, seguiré treballant i em seguiré esforçant per que tot rutlli tal i com a mi m'agrada. El qui puji al carro serà benvingut. El qui es posi al davant serà atropellat. No importa a qui hagi de trepijar...
P.D. Aquestes ratlles no haguessin estat possibles sense el record inesborrable d'en Carles Buxadé. Gràcies a ell i al Bar El Vergós per tantes hores de felicitat. Avui ens hem tornat a trobar. Espero que la propera vegada no hagi passat tant temps com aquesta
divendres, 17 d’octubre del 2008
És hora...
S'acosta el dia. Ja queda menys. Uns ho cel·lebraran. A molts d'altres ni els hi importarà...
dimarts, 14 d’octubre del 2008
John Howard. Primer ministre australià.
Avui al meu correu electrònic m'ha caigut això. Com que comparteixo moltes opinions de les aquí mostrades us el passo.
¡Por fin uno que es capaz de hablar clarito, sin falsedades ni
hipocresías y pensando en su pueblo!:
SYDNEY, may 23, 2008 (Sun Times)
El primer ministro australiano, John Howard, dijo el miércoles a los
musulmanes que quieran vivir bajo la Sharia islámica que se marchen de
Australia; en unos momentos en que el gobierno se encuentra aislando a
posibles grupos radicales que podrían en un futuro lanzar ataques
terroristas contra el pueblo de esa isla-continente.
Asimismo, Howard despertó la furia de algunos musulmanes australianos
cuando dijo que ha dado todo su apoyo a las agencias de
contrainteligencia australianas para que espíen en las mezquitas que hay
en la nación.
'Los que tienen que adaptarse al llegar a un nuevo país son los
inmigrantes, no los australianos', expresó con firmeza el mandatario. 'Y
si no les gusta, que se vayan. Estoy harto de que esta nación siempre se
esté preocupando de no ofender a otras culturas o a otros individuos.
Desde el ataque terrorista en Bali, hemos experimentado un incremento de
patriotismo entre los australianos'.
'Nuestra cultura se ha desarrollado sobre siglos de luchas, pruebas y
victorias de millones de hombres y mujeres que vinieron aquí en busca de
libertad', agregó Howard.
'Aquí hablamos inglés fundamentalmente', dijo el primer ministro en un
momento de su enérgico discurso. 'No hablamos árabe, chino, español,
ruso, japonés ni ninguna otra lengua. Por lo tanto, si los inmigrantes
quieren convertirse en parte de esta sociedad, ¡que aprendan nuestro
idioma!'
El mandatario continuó diciendo que la mayoría de los australianos son
cristianos. 'Esto no es un ala política ni un juego político. Se trata
de una realidad. Se trata de hombres y mujeres de ascendencia cristiana
que fundaron esta nación basándose en principios cristianos, lo cual
está bien documentado en todos nuestros libros. Por lo tanto, es
completamente adecuado demostrar nuestra creencia en las paredes de
nuestras escuelas. Si Cristo les ofende, entonces les sugiero que
busquen otra parte del mundo para vivir, porque Dios y Jesucristo son
parte de nuestra cultura'.
'Toleraremos vuestras creencias, pero teneis que aceptar las nuestras
para poder vivir en armonía y paz junto a nosotros', advirtió Howard.
'Este es nuestro país, nuestra patria, y estas son nuestras costumbres y
estilo de vida. Permitiremos a todos que disfruteis de lo nuestro, pero
cuando dejeis de quejaros, de lloriquear y de protestar contra nuestra
bandera, nuestra lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras
creencias cristianas o nuestro modo de vida. Os recomiendo
encarecidamente que aprovecheis la gran oportunidad de libertad que
teneis en Australia. ¡Aquí tenéis el derecho de iros a donde más os
convenga!'
'A quienes no les guste cómo vivimos los australianos', prosiguió
Howard. 'Tienen la libertad de marcharse. Nosotros no los obligamos a
venir. Ustedes pidieron emigrar aquí, así que ya es hora de que acepten
al país que los acogió'.
¡Por fin uno que es capaz de hablar clarito, sin falsedades ni
hipocresías y pensando en su pueblo!:
SYDNEY, may 23, 2008 (Sun Times)
El primer ministro australiano, John Howard, dijo el miércoles a los
musulmanes que quieran vivir bajo la Sharia islámica que se marchen de
Australia; en unos momentos en que el gobierno se encuentra aislando a
posibles grupos radicales que podrían en un futuro lanzar ataques
terroristas contra el pueblo de esa isla-continente.
Asimismo, Howard despertó la furia de algunos musulmanes australianos
cuando dijo que ha dado todo su apoyo a las agencias de
contrainteligencia australianas para que espíen en las mezquitas que hay
en la nación.
'Los que tienen que adaptarse al llegar a un nuevo país son los
inmigrantes, no los australianos', expresó con firmeza el mandatario. 'Y
si no les gusta, que se vayan. Estoy harto de que esta nación siempre se
esté preocupando de no ofender a otras culturas o a otros individuos.
Desde el ataque terrorista en Bali, hemos experimentado un incremento de
patriotismo entre los australianos'.
'Nuestra cultura se ha desarrollado sobre siglos de luchas, pruebas y
victorias de millones de hombres y mujeres que vinieron aquí en busca de
libertad', agregó Howard.
'Aquí hablamos inglés fundamentalmente', dijo el primer ministro en un
momento de su enérgico discurso. 'No hablamos árabe, chino, español,
ruso, japonés ni ninguna otra lengua. Por lo tanto, si los inmigrantes
quieren convertirse en parte de esta sociedad, ¡que aprendan nuestro
idioma!'
El mandatario continuó diciendo que la mayoría de los australianos son
cristianos. 'Esto no es un ala política ni un juego político. Se trata
de una realidad. Se trata de hombres y mujeres de ascendencia cristiana
que fundaron esta nación basándose en principios cristianos, lo cual
está bien documentado en todos nuestros libros. Por lo tanto, es
completamente adecuado demostrar nuestra creencia en las paredes de
nuestras escuelas. Si Cristo les ofende, entonces les sugiero que
busquen otra parte del mundo para vivir, porque Dios y Jesucristo son
parte de nuestra cultura'.
'Toleraremos vuestras creencias, pero teneis que aceptar las nuestras
para poder vivir en armonía y paz junto a nosotros', advirtió Howard.
'Este es nuestro país, nuestra patria, y estas son nuestras costumbres y
estilo de vida. Permitiremos a todos que disfruteis de lo nuestro, pero
cuando dejeis de quejaros, de lloriquear y de protestar contra nuestra
bandera, nuestra lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras
creencias cristianas o nuestro modo de vida. Os recomiendo
encarecidamente que aprovecheis la gran oportunidad de libertad que
teneis en Australia. ¡Aquí tenéis el derecho de iros a donde más os
convenga!'
'A quienes no les guste cómo vivimos los australianos', prosiguió
Howard. 'Tienen la libertad de marcharse. Nosotros no los obligamos a
venir. Ustedes pidieron emigrar aquí, así que ya es hora de que acepten
al país que los acogió'.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Ahir
Ahir tenia un dia dels anomenats normals. Sense presses, sense històries d'alcoholitzats intentant treballar, sense preocupacions. Un dia dels que t'aixeques al matí i t'importa una merda tot.
Aprofitant la sortida a Granollers vaig passar a saludar als antics companys de feina i jefes. Tot en ordre. Com ha de ser. Un tracte afable amb tothom. Una experiència nova i alhora normal.
Una tarda còmoda amb una xerrada intensa amb el meu jefe.
Al vespre, de camí cap al bar on havíem quedat, em trobo el meu germà Albert i comentem quatre coses. És en aquest moment quan una situació diferent ens perturba la nostra xerrada.
Quatre capullets que anaven en cotxe fan el gest d'atropellar una noia marroquina que creuava una cruïlla sense pas de vianants. La noia es para. Els nois fan sonar la botzina i també paren. Quan ella torna a iniciar la marxa per que el vehicle està aturat ells tornen a simular que volen iniciar la marxa i tornen a fer sonar el claxon. Ella arrenca a córrer i els hi deixa anar un "imbécil" en un perfecte castellà. Els nois marxen rient...
La noia no tenia raó. Creuava per on no tocava...
Els nois 'només' volien riure's d'ella...
Al final la nostra conversa truncada per un petit moment (10 seg. no pas més) de dues persones incíviques. Una amb una arma a les mans i l'altra indefensa però igualment culpable.
Aprofitant la sortida a Granollers vaig passar a saludar als antics companys de feina i jefes. Tot en ordre. Com ha de ser. Un tracte afable amb tothom. Una experiència nova i alhora normal.
Una tarda còmoda amb una xerrada intensa amb el meu jefe.
Al vespre, de camí cap al bar on havíem quedat, em trobo el meu germà Albert i comentem quatre coses. És en aquest moment quan una situació diferent ens perturba la nostra xerrada.
Quatre capullets que anaven en cotxe fan el gest d'atropellar una noia marroquina que creuava una cruïlla sense pas de vianants. La noia es para. Els nois fan sonar la botzina i també paren. Quan ella torna a iniciar la marxa per que el vehicle està aturat ells tornen a simular que volen iniciar la marxa i tornen a fer sonar el claxon. Ella arrenca a córrer i els hi deixa anar un "imbécil" en un perfecte castellà. Els nois marxen rient...
La noia no tenia raó. Creuava per on no tocava...
Els nois 'només' volien riure's d'ella...
Al final la nostra conversa truncada per un petit moment (10 seg. no pas més) de dues persones incíviques. Una amb una arma a les mans i l'altra indefensa però igualment culpable.
diumenge, 28 de setembre del 2008
Por mucho que pase
Porque así lo quiso Dios
tu final se adelantó
creí que siempre estarías.
Y fue tan rápido tu adiós
que la boca me dejó
tantas frases perdidas.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Un segundo matador
en recuerdos convirtió
lo que yo más quería.
El ayer se hizo hoy
y el futuro se paró
al ver tu cama vacía.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Por mucho que pase
jamás podré acostumbrarme
te llevo tan dentro de mi.
No puedo olvidarte
te veo en todas partes
cuanto me cuesta vivir
sin ti.
Tu presencia resistió
los ataques del reloj
y sigue aquí todavía.
Te ganaste el corazón
de todo el que te conoció
con esa dulce sonrisa.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
(Los Girasoules)
Per la Cristina, que avui fa disset anys que ens va deixar.
Mai t'oblidarem...
tu final se adelantó
creí que siempre estarías.
Y fue tan rápido tu adiós
que la boca me dejó
tantas frases perdidas.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Un segundo matador
en recuerdos convirtió
lo que yo más quería.
El ayer se hizo hoy
y el futuro se paró
al ver tu cama vacía.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Por mucho que pase
jamás podré acostumbrarme
te llevo tan dentro de mi.
No puedo olvidarte
te veo en todas partes
cuanto me cuesta vivir
sin ti.
Tu presencia resistió
los ataques del reloj
y sigue aquí todavía.
Te ganaste el corazón
de todo el que te conoció
con esa dulce sonrisa.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
(Los Girasoules)
Per la Cristina, que avui fa disset anys que ens va deixar.
Mai t'oblidarem...
dimecres, 24 de setembre del 2008
Espinelves....
Ja fa més de dos anys que vaig anar a viure a aquest poble de les Guilleries. Suposo que molts dels que em seguiu habitualment per aquest canal, o ho hem parlat directament, coneixeu els 'trijimaneques' que hi ha en un poble tant petit com aquest. Us recomano que visiteu el fòrum pobles d'Osona.com i llegiu els comentaris apareguts els darrers dies/setmanes referents als afers de l'Ajuntament. Us ho aconsello. És per flipar les òsties que es foten. Això si. El que més reparteix no dona la cara...
Aquí us deixo l'enllaç...
Osona.com
Aquí us deixo l'enllaç...
Osona.com
dijous, 11 de setembre del 2008
diumenge, 7 de setembre del 2008
Inútiles, impedidos, especiales y diferentes
Ahir estava cercant per la xarxa un tema i em va caure a la pantalla del meu 'ordinata' aquest escrit. És un pel llarg però us el recomano per la fredor amb la que tracta un problema tant important i, el més fotut, és que té tota la raó del món.
Inútiles, impedidos, especiales y diferentes
Inútiles, impedidos, especiales y diferentes
divendres, 5 de setembre del 2008
El curs escolar
D'aquí a vuit dies els nens acaben les vacances. Bé!!!! Això és el que passa pel cap dels pares que han tingut que suportar aquests quinze dies infernals de setembre fent malabars per intentar conciliar la vida familiar amb la laboral.
Aquesta frase tant maca és amb la que s'omplen la boca els dirigents d'aquest país cada cop que venen eleccions. Si no recordo malament vaig acabar els estudis fa setze anys. Ja per aquelles dates es feien els mateixos horaris que es fan ara, o sigui, els treballadors per compta aliena gaudim del nostre meset de vacances al juliol o l'agost, mentre els nens acaben per St. Joan i s'hi posen per la diada. Gairebé 90 dies...
Si tenim en compte que la conciliació de la vida familiar no només és el fet de plegar a les quatre o les cinc de la tarda, sinó que també inclou el fet de 'colocar' els nens els 60 dies restants que no tens vacances, per què surten il.luminats dirigents europeus proposant que la jornada laboral s'amplii a les 60 hores setmanals?
Aquesta frase tant maca és amb la que s'omplen la boca els dirigents d'aquest país cada cop que venen eleccions. Si no recordo malament vaig acabar els estudis fa setze anys. Ja per aquelles dates es feien els mateixos horaris que es fan ara, o sigui, els treballadors per compta aliena gaudim del nostre meset de vacances al juliol o l'agost, mentre els nens acaben per St. Joan i s'hi posen per la diada. Gairebé 90 dies...
Si tenim en compte que la conciliació de la vida familiar no només és el fet de plegar a les quatre o les cinc de la tarda, sinó que també inclou el fet de 'colocar' els nens els 60 dies restants que no tens vacances, per què surten il.luminats dirigents europeus proposant que la jornada laboral s'amplii a les 60 hores setmanals?
divendres, 29 d’agost del 2008
Tornem-hi?
Hola a tots!
Després de la paralització general del mes d'agost, ja torno a voltar per aquí. Us deixo una imatge de Lanzarote, indret escollit aquest any per les nostres vacances.
Una abraçada!
dissabte, 9 d’agost del 2008
Una nova vida?
Ahir vaig viure un dels dies més complicats de la meva vida. Millor dit, complicat per que ens ho fem nosaltres, no per res més.
Ahir va ser el meu darrer dia a la feina que tants records em porta.
Tinc una sensació de buidor. Estic content d'haver fet el pas. De demostrar-me a mi mateix que soc capaç d'afrontar reptes en un altre àmbit, amb nova gent, en un lloc de nova creació, sense la companyia de les persones que m'han ajudat a créixer (personal i laboralment) tots aquests anys.
Deixo enrera grans moments, grans persones i alguna gran amistat. Tot serà diferent. Durant aquests dies que em tingut per despedir-nos sovint els hi he parlat de la resurrecció; -'és com morir en un indret i resucitar en un altre'- els hi deia.
La veritat és que tinc por de perdre'ls. Malgrat que sempre diem que els amics no es fan ni a l'escola ni a la feina, tantes hores compartides amb ells fa que siguin la teva segona familia.
D'altra banda no hi ha afirmació més certa que el temps tot ho cura. El dia vuit de setembre, una setmana després que haguem començat el curs laboral, ningú recordarà que vaig estar tot aquell temps allà. No em preocupa. Sé que la meva emprempta estarà present. Pot ser que no la vegin, però, el més important és que tú la sentis. El que si sé, és que jo sempre els recordaré a ells.
diumenge, 20 de juliol del 2008
Quina sort que tenim
Divendres al vespre vaig tenir la sort de poder-me trobar amb un d'aquells reportatges que fan al Canal 33 i que tan poca audiència tenen. Es tractava d'un documental de la mobilitat de les persones cegues i sordmudes.
En moments com aquests son en els que realment li donem importància al fet d'haver nascut sans o, si més no, amb alguna nyafra sense ressò.
La dificultat de mobilitat d'aquelles persones contrastava amb les ganes de viure i de superació que tenien cada una d'elles. Era impressionant veure com, amb l'ajuda de l'assistenta social en algun cas, anaven a comprar, a la perruqueria o sencillament a passejar.
En un món materialista com el nostre, on la única importància està en tindre millor vehicle que el nostre veí o anar a les vacances més inversemblants, només per impressionar als companys de feina, és de justícia dedicar-els-hi aquestes ratlles a aquestes persones que gaudeixen diàriament de l'únic plaer que no es pot comprar. El d'haver nascut o el de la vida. El que us agradi més.
En moments com aquests son en els que realment li donem importància al fet d'haver nascut sans o, si més no, amb alguna nyafra sense ressò.
La dificultat de mobilitat d'aquelles persones contrastava amb les ganes de viure i de superació que tenien cada una d'elles. Era impressionant veure com, amb l'ajuda de l'assistenta social en algun cas, anaven a comprar, a la perruqueria o sencillament a passejar.
En un món materialista com el nostre, on la única importància està en tindre millor vehicle que el nostre veí o anar a les vacances més inversemblants, només per impressionar als companys de feina, és de justícia dedicar-els-hi aquestes ratlles a aquestes persones que gaudeixen diàriament de l'únic plaer que no es pot comprar. El d'haver nascut o el de la vida. El que us agradi més.
dissabte, 12 de juliol del 2008
Albert Comerma
Ara que ja fa una setmana i les ments estan més lúcides, m'enorgulleix publicar aquest escrit sobre el meu germà Albert.
Després de molt d'esforç ha aconseguit el premi a millor guitarrista del certamen ""Emergenza '08 a nivell nacional.
Amb "Moreno del Metal" han aconseguit el tercer premi que els hi dona accés a una gira per les millors sales de l'estat espanyol.
En David Moreno, ànima visible de la formació, i l'Albert han sabut trobar l'harmonia necessària per configurar un bon projecte.
Molts sabem les hores que hi ha invertit per arribar fins aquí. Ja se sap. Per aconseguir èxits calen molts passos en fals. Finalment, però, han aconseguit crear una banda el suficientment estable com per aconseguir el seu primer èxit dins d'aquest mon de la música.
Això no vol dir res. Com tot treball, pel fet d'assolir un nivell no vol dir que puguis abaixar la guàrdia. La sotragada pot ser molt més grossa. Afortunadament, coneixent l'Albert, sé que no serà així. El seu afany de superació (que és la cosa que més li envejo...) n'estic segur que el farà estar 'on fire' (endollat) per seguir progressant.
Espero i desitjo que això només sigui el principi d'una carrera plena d'èxits, personals i col·lectius. No vull dir fama. Vull dir treball, constància i guanyar-se la vida en un món que realment li agrada. Així mateix ho ha expressat ell mateix en moltíssimes ocasions.
Tal i com ens deies no fa massa, cada èxit, cada progrés, me'l sentiré una miqueta meu.
Per molts anys i per molts èxits.
www.albertcomerma.com
divendres, 4 de juliol del 2008
Complicats
Mira que arribem a ser complicats. Amb la de coses bones que tenim cada dia al nostre avast, resulta que sempre envejem el que te el nostre veí i que nosaltres no podem aconseguir.
Per què som tant materialistes????
Per què som tant materialistes????
dimarts, 1 de juliol del 2008
Dia sense banyadors a les platges catalanes
N'estic tip! N'estic fins les mateixíssimes hortalísses vermelles de que m'imposin dies per art de màgia.
Ara se'ls hi ha ocorregut la fenomenal idea de proclamar, a les platges catalanes, el dia sense banyador. (13 de juliol)
A tota aquesta colla de naturistes aburgesats, m'agradaria que deixessin les seves collonades reivindicatòries i es dediquessin a anar a disfrutar de la maravella natura com a ells els hi doni la gana, i ens deixin, a tots els que tenim 'vergonya' d'exhibir el tros de porc que ens penja entre cames, tapar-nos-el com volguem.
Jo no m'hi he oposat mai a totes aquestes modes o fenòmens però, que sigui elecció completament lliure la de despullar-se. No cal que creïn un dia especial per que la gent s'hi addereixi com un manifest a favor de que les 'sombrilles' de les platges siguin roses llampants o qualsevol collonada estilística....
Després es queixaran dels 'vouyeurs' que hi ha a les platges i que els hi inmortalitzen els seus cossos fibrosos a la xarxa....
Ara se'ls hi ha ocorregut la fenomenal idea de proclamar, a les platges catalanes, el dia sense banyador. (13 de juliol)
A tota aquesta colla de naturistes aburgesats, m'agradaria que deixessin les seves collonades reivindicatòries i es dediquessin a anar a disfrutar de la maravella natura com a ells els hi doni la gana, i ens deixin, a tots els que tenim 'vergonya' d'exhibir el tros de porc que ens penja entre cames, tapar-nos-el com volguem.
Jo no m'hi he oposat mai a totes aquestes modes o fenòmens però, que sigui elecció completament lliure la de despullar-se. No cal que creïn un dia especial per que la gent s'hi addereixi com un manifest a favor de que les 'sombrilles' de les platges siguin roses llampants o qualsevol collonada estilística....
Després es queixaran dels 'vouyeurs' que hi ha a les platges i que els hi inmortalitzen els seus cossos fibrosos a la xarxa....
dissabte, 21 de juny del 2008
L'Eurocopa i l'estat espanyol
La pitjor noticia que podríem tindre els catalans (i de retruc els espanyols encara que no ho vegin així) és que la selecció espanyola de futbol guanyés el campionat europeu de seleccions.
M'explico. En un país, com el veí, on la major preocupació està en que el Sr. Raul Gonzalez (Real Madrid) no hagi anat a participar en aquesta competició, no vull ni imaginar-me quan de temps duraria la cel·lebració del títol.
Aquest fet no és el que em repugna. Em preocupa que ningú recordaria que el preu del carburant ha augmentat un 140% en vuit anys. Que l'atur augmenta mensualment en valors molt per sobre de les previsions del govern. Que la inflació continui en uns valors tant elevats que es tenen que inventar 'solucions' com les d'incloure les rebaixes dins dels paràmetres per intentar frenar-la. Que la taxa de delinquència cada dia és més elevada. Que la superpoblació immigrada és un dels problemes que més preocupen als ciutadans. Que els aliments frescos estiguin encarint-se sense que els pagesos en surtin guanyant, és més, que cada dia els hi paguen menys. I tot un llarg etc.
Total, que mentre tot s'apuja, el nostre poder adquisitiu cada dia és més baix i, amb la fantàstica puja de l'IPC anual, en tenim que tindre prou per compensar aquests increments.
La part trista és que algú es va inventar en el seu dia un paràmetre per incloure a les fulles de salari anomenat "A compte de conveni". Aquesta dada és un valor que fa que el nostre sou no augmenti ni l'IPC anual. Sencillament el nostre sou es queda igual i aquesta xifra disminueix per equilibrar-se al sou que ja teniem.
És una mesura patètica i ruinosa. Amb sous com els que tenim la majoria de mortals, que ens facin 'putades' com aquesta no ens serveix de res els 400€ que ens prometen aquests governants que hem posat des de Catalunya. El més trist és que, si no fossin aquests, segurament els altres encara serien pitjors.
M'explico. En un país, com el veí, on la major preocupació està en que el Sr. Raul Gonzalez (Real Madrid) no hagi anat a participar en aquesta competició, no vull ni imaginar-me quan de temps duraria la cel·lebració del títol.
Aquest fet no és el que em repugna. Em preocupa que ningú recordaria que el preu del carburant ha augmentat un 140% en vuit anys. Que l'atur augmenta mensualment en valors molt per sobre de les previsions del govern. Que la inflació continui en uns valors tant elevats que es tenen que inventar 'solucions' com les d'incloure les rebaixes dins dels paràmetres per intentar frenar-la. Que la taxa de delinquència cada dia és més elevada. Que la superpoblació immigrada és un dels problemes que més preocupen als ciutadans. Que els aliments frescos estiguin encarint-se sense que els pagesos en surtin guanyant, és més, que cada dia els hi paguen menys. I tot un llarg etc.
Total, que mentre tot s'apuja, el nostre poder adquisitiu cada dia és més baix i, amb la fantàstica puja de l'IPC anual, en tenim que tindre prou per compensar aquests increments.
La part trista és que algú es va inventar en el seu dia un paràmetre per incloure a les fulles de salari anomenat "A compte de conveni". Aquesta dada és un valor que fa que el nostre sou no augmenti ni l'IPC anual. Sencillament el nostre sou es queda igual i aquesta xifra disminueix per equilibrar-se al sou que ja teniem.
És una mesura patètica i ruinosa. Amb sous com els que tenim la majoria de mortals, que ens facin 'putades' com aquesta no ens serveix de res els 400€ que ens prometen aquests governants que hem posat des de Catalunya. El més trist és que, si no fossin aquests, segurament els altres encara serien pitjors.
dissabte, 14 de juny del 2008
La Noche del Leeds
Bona tarda amics!
Tornem als escenaris! Divendres 20/6 al vespre, estarem a la sala Bac-Art de Roda de Ter en el nostre miniretorn als directes. Dic mini per que estarem amb els Sargon i amb Moreno del Metal, fet que ens limita una miqueta el temps d'actuació.
Esperem que no ens falleu!!!
Tornem als escenaris! Divendres 20/6 al vespre, estarem a la sala Bac-Art de Roda de Ter en el nostre miniretorn als directes. Dic mini per que estarem amb els Sargon i amb Moreno del Metal, fet que ens limita una miqueta el temps d'actuació.
Esperem que no ens falleu!!!
dimecres, 11 de juny del 2008
Petroli
La vaga de transportistes ens afecta a tots, això si, no hi passo pel fet de que es crei un gasoli profesional. Si ells l'utilitzen per la seva feina, jo també. El carburant no ha de ser una moneda de canvi. Si rebaixen alguna cosa que ho facin per a tothom. Jo no tinc per que pagar el gasoli d'ells. Jo també l'utilitzo, ja sigui per escalfar la nau o bé per posar carburant en el meu vehicle per desplaçar-me al meu lloc de treball.
Tot apunta cap a una vaga general. I sinó ja m'ho direu....
Tot apunta cap a una vaga general. I sinó ja m'ho direu....
dissabte, 31 de maig del 2008
divendres, 23 de maig del 2008
El Fòrum de Futbol Sala. L'adéu a un clàssic
Haig de confessar que em fa molta pena escriure sobre aquesta noticia que em va donar l'amic Vili abans d'ahir.
Després de disset anys consecutius participant en tornejos d'estiu ,i durant unes quantes edicions en el Comarcal, el Fòrum deixa d'existir i enguany no participarà en la XVIII edició del torneig de futbol sala de Santa Anna. Des de la seva re-creació mai havia faltat a la cita anual d'estiu.
Crec que hi ha la cara bona del fet. La cara amable. La dels amics que hem fet durant tots aquests anys a les diferents pistes on s'ha jugat i molt especialment, els amics de la colla del Fòrum. Sense ells segurament la nostra etapa d'adolescencia i de joventut no hagués estat igual. Aquella pinya dels dissabtes al vespre al local del Fòrum, veient els partits de futbol per la tele, amb el sopar (les truites de cigrons d'en Santi...), les partides de cartes abans d'anar a la disco, les festes d'aniversari, les festes senyalades... Aquesta és la part més bonica de la història. No haguéssim sigut capaços de portar un torneig de la magnitud que vam aconseguir si no hagués estat per l'amistat que ens unia.
Ara ens toca viure la part trista. El veure el Fòrum jugar cada any a Santa Anna indirectament ens feia sentir encara units. Dins d'aquell equip hi havia l'ànima de les persones que tantes hores haviem dedicat al torneig i moltes més fora d'ell. Ara ens hem fet grans. Comença una nova etapa. Comença l'etapa de veure com els nostres fills (els que no en tenim encara ens tocarà esperar una miqueta...) agafen el nostre relleu com nosaltres ho vam fer dels nostres pares. Seran temps diferents. Ni millors, ni pitjors. Senzillament diferents, però nosaltres els hi podrem explicar que va existir un gran equip de futbol sala, però, més gran encara, una gran amistat: El Fòrum.
Després de disset anys consecutius participant en tornejos d'estiu ,i durant unes quantes edicions en el Comarcal, el Fòrum deixa d'existir i enguany no participarà en la XVIII edició del torneig de futbol sala de Santa Anna. Des de la seva re-creació mai havia faltat a la cita anual d'estiu.
Crec que hi ha la cara bona del fet. La cara amable. La dels amics que hem fet durant tots aquests anys a les diferents pistes on s'ha jugat i molt especialment, els amics de la colla del Fòrum. Sense ells segurament la nostra etapa d'adolescencia i de joventut no hagués estat igual. Aquella pinya dels dissabtes al vespre al local del Fòrum, veient els partits de futbol per la tele, amb el sopar (les truites de cigrons d'en Santi...), les partides de cartes abans d'anar a la disco, les festes d'aniversari, les festes senyalades... Aquesta és la part més bonica de la història. No haguéssim sigut capaços de portar un torneig de la magnitud que vam aconseguir si no hagués estat per l'amistat que ens unia.
Ara ens toca viure la part trista. El veure el Fòrum jugar cada any a Santa Anna indirectament ens feia sentir encara units. Dins d'aquell equip hi havia l'ànima de les persones que tantes hores haviem dedicat al torneig i moltes més fora d'ell. Ara ens hem fet grans. Comença una nova etapa. Comença l'etapa de veure com els nostres fills (els que no en tenim encara ens tocarà esperar una miqueta...) agafen el nostre relleu com nosaltres ho vam fer dels nostres pares. Seran temps diferents. Ni millors, ni pitjors. Senzillament diferents, però nosaltres els hi podrem explicar que va existir un gran equip de futbol sala, però, més gran encara, una gran amistat: El Fòrum.
dissabte, 10 de maig del 2008
Corpus
Ara que s'acosta la festivitat de Corpus, us regalo una imatge que vaig poder captar fa un mes enrera, aprox., on es veu un personatge portant la seva creu particular. El teló de fons és el campanar de la catedral de Vic... tot i que la foto està feta des d'un mòbil (per això no és massa bona) segurament coneixereu qui és l'individu de la creu...
divendres, 9 de maig del 2008
La crueltat de les persones
Fa pocs dies va començar a la feina un company nou. Aquest personatge és anomenat per la resta de la societat 'diferent'. La seva mancança fa que no s'inclogui dins dels 'normals'.
Ahir, al final de la seva jornada laboral, uns quants d'aquests 'normals' van demanar-li que els hi fes una exhibició d'un ball modern que ell diu que és un profesional. Evidentment no va trigar ni un segon a fer-ho.
Fins aquí no hi ha res d'anormal, tret de la crueltat del fet que els qui van promoure la situació, només buscaven la befa cap a ell. Buscaven la riota com un nen preadolescent a costa de maltractar a un altre persona.
Per què sempre tenim que recorrer a l'agresió per sentir-nos reconfortats? On està l'humor sa? Hi penso però no ho trobo...
Ahir, al final de la seva jornada laboral, uns quants d'aquests 'normals' van demanar-li que els hi fes una exhibició d'un ball modern que ell diu que és un profesional. Evidentment no va trigar ni un segon a fer-ho.
Fins aquí no hi ha res d'anormal, tret de la crueltat del fet que els qui van promoure la situació, només buscaven la befa cap a ell. Buscaven la riota com un nen preadolescent a costa de maltractar a un altre persona.
Per què sempre tenim que recorrer a l'agresió per sentir-nos reconfortats? On està l'humor sa? Hi penso però no ho trobo...
diumenge, 13 d’abril del 2008
Records passats i presents
Ahir, durant la darrera sessio de gravació del nostre treball "Pasando Página", em van venir al cap el record de la major part de la gent que ha passat per la meva vida i que m'ha ajudat a arribar fins aquí.
En un moment de lucidesa mental, (la veritat és que es fa difícil en una setmana tant carregada com la que hem tingut els quatre....) amb mirada perduda cap al Collsacabra, han aparegut dins meu aquelles hores invertides el dissabte a la tarda, al costat, del camp del Montserratí de Torelló, amb l'Héctor Silvestre i amb en Marc Ollé, en un local cedit pel gran Sergi Gutiérrez. Després varen seguir les jornades a Gurb amb en David Franch i en Jordi Parcerisa "Txitxi" al local que ens va deixar en Jordi Blancafort. Val a dir que la cosa era més per anar a matar l'estona que no pas resultat musical... Després ja va venir en Toni Erena un parell de dies. Un bon bataca amb una pèsima vida...
Ara ja, en el projecte seriós de La Noche del Leeds, han estat molts els que han passat pel nostre costat. Des del Pep López, el Dani Molera o el mateix Pep Sallent fins a personatges esperpèntics que ens hem anat trobant en els diferents locals d'assaig on hem estat.
En el meu record hi passen la Dolors Riba que gràcies a ella vàrem poder fer realitat la nostra primera actuació en directe en el 10è aniversari del Si-Dral de Manlleu. En aquest record també hi passen la gent del bars/pubs on hem actuat en aquests vuit anys de realitat musical. El Vergós, el nostre abanderat, amb l'estima d'en Carles i la Teresa, segurament és el nostre major referent. La Jazz Cava de Vic, el 972 de Ripoll... n'hi ha uns quants i no voldria deixar-me'n cap!
La llista de gent és molt llarga. El Gerard Terricabras i la seva 'troupe' del costat. Els seguidors incondicionals i els casuals. Els que cada vegada que em veieu em pregunteu per la banda. Els que, després de tants anys, encara us feu creus que haguem arribat aquí. A tots, moltes gràcies!
I, sobretot, gràcies als veïns per aguantar-nos cada dissabte a la tarda i algun dia entra setmana cap al vespre. Sense tots vosaltres segurament no hagués estat possible aquest somni fet realitat de l'enregistrament del nostre CD que d'aquí no gaire serà una realitat.
Gràcies als companys/es de feina que m'aguanten les meves neures. Gràcies especialment als que més anys porten al meu costat (el Jordi Maya, l'Aurora, l'Edu, etc.) que son els que més conèixen aquest projecte.
No puc oblidar-me de les nostres respectives parelles, la M.Carme, la Montse, la Yoli i l'Anna que tantes hores de llibertat ens han regalat per poder ser fidels a la nostra cita setmanal.
"Pásando página" és el final. El final d'una etapa però el començament d'una altra. Una nova etapa amb una història darrera i amb un treball per a la posteritat.
En un moment de lucidesa mental, (la veritat és que es fa difícil en una setmana tant carregada com la que hem tingut els quatre....) amb mirada perduda cap al Collsacabra, han aparegut dins meu aquelles hores invertides el dissabte a la tarda, al costat, del camp del Montserratí de Torelló, amb l'Héctor Silvestre i amb en Marc Ollé, en un local cedit pel gran Sergi Gutiérrez. Després varen seguir les jornades a Gurb amb en David Franch i en Jordi Parcerisa "Txitxi" al local que ens va deixar en Jordi Blancafort. Val a dir que la cosa era més per anar a matar l'estona que no pas resultat musical... Després ja va venir en Toni Erena un parell de dies. Un bon bataca amb una pèsima vida...
Ara ja, en el projecte seriós de La Noche del Leeds, han estat molts els que han passat pel nostre costat. Des del Pep López, el Dani Molera o el mateix Pep Sallent fins a personatges esperpèntics que ens hem anat trobant en els diferents locals d'assaig on hem estat.
En el meu record hi passen la Dolors Riba que gràcies a ella vàrem poder fer realitat la nostra primera actuació en directe en el 10è aniversari del Si-Dral de Manlleu. En aquest record també hi passen la gent del bars/pubs on hem actuat en aquests vuit anys de realitat musical. El Vergós, el nostre abanderat, amb l'estima d'en Carles i la Teresa, segurament és el nostre major referent. La Jazz Cava de Vic, el 972 de Ripoll... n'hi ha uns quants i no voldria deixar-me'n cap!
La llista de gent és molt llarga. El Gerard Terricabras i la seva 'troupe' del costat. Els seguidors incondicionals i els casuals. Els que cada vegada que em veieu em pregunteu per la banda. Els que, després de tants anys, encara us feu creus que haguem arribat aquí. A tots, moltes gràcies!
I, sobretot, gràcies als veïns per aguantar-nos cada dissabte a la tarda i algun dia entra setmana cap al vespre. Sense tots vosaltres segurament no hagués estat possible aquest somni fet realitat de l'enregistrament del nostre CD que d'aquí no gaire serà una realitat.
Gràcies als companys/es de feina que m'aguanten les meves neures. Gràcies especialment als que més anys porten al meu costat (el Jordi Maya, l'Aurora, l'Edu, etc.) que son els que més conèixen aquest projecte.
No puc oblidar-me de les nostres respectives parelles, la M.Carme, la Montse, la Yoli i l'Anna que tantes hores de llibertat ens han regalat per poder ser fidels a la nostra cita setmanal.
"Pásando página" és el final. El final d'una etapa però el començament d'una altra. Una nova etapa amb una història darrera i amb un treball per a la posteritat.
dimarts, 1 d’abril del 2008
La nostra il·lusió
D'aquí a sis dies estarem embrancats en un projecte que fa més d'un any que estem treballant. Finalment, després de mesos i mesos de treball al local d'assaig i d'hores de proves malagunyades, entrarem a l'estudi per enregistrar el que ha de ser el nostre primer treball de llarga durada.
Qui tenia que dir-ho que, després de vuit anys, encara estaríem perturbant les orelles dels veins? Una vegada el savi Joan Morfulleda em va regalar una frase que sempre més m'ha quedat gravada a la memòria; 'La constància i la paciència son la base de l'èxit'. Sé que no és seva, però també sé que va ser ell que me la va ensenyar. Gràcies 'Morfu'!
Sembla que sigui una aventura. Tots tenim clar el que representa per nosaltres. Ho tenim tant clar que no em parlat ni de quin ordre seguiriem. Ens hem centrat tant en que els temes estiguin rodats que no em caigut en l'error de vendre la pell de l'os abans de caçar-lo.
És tanta la implicació posada per que aquest treball surti bé que no ha estat una conversa monotona en les estones lliures en els assajos. Hem continuat siguent nosaltres. Hem dedicat estones a fer pinya, anar a pendre un cafè, parlar de vacances, de la feina, etc. sense matxacar l'enregistrament.
Aquest fet és el que farà que no arribem dilluns a l'estudi amb ganes d'acabar, esgotats abans de començar. Aquest fet ens dona la frescor que necessitem per que tot surti rodat, com nosaltres hem planejat.
Qui tenia que dir-ho que, després de vuit anys, encara estaríem perturbant les orelles dels veins? Una vegada el savi Joan Morfulleda em va regalar una frase que sempre més m'ha quedat gravada a la memòria; 'La constància i la paciència son la base de l'èxit'. Sé que no és seva, però també sé que va ser ell que me la va ensenyar. Gràcies 'Morfu'!
Sembla que sigui una aventura. Tots tenim clar el que representa per nosaltres. Ho tenim tant clar que no em parlat ni de quin ordre seguiriem. Ens hem centrat tant en que els temes estiguin rodats que no em caigut en l'error de vendre la pell de l'os abans de caçar-lo.
És tanta la implicació posada per que aquest treball surti bé que no ha estat una conversa monotona en les estones lliures en els assajos. Hem continuat siguent nosaltres. Hem dedicat estones a fer pinya, anar a pendre un cafè, parlar de vacances, de la feina, etc. sense matxacar l'enregistrament.
Aquest fet és el que farà que no arribem dilluns a l'estudi amb ganes d'acabar, esgotats abans de començar. Aquest fet ens dona la frescor que necessitem per que tot surti rodat, com nosaltres hem planejat.
dijous, 27 de març del 2008
Un trist final
Segurament mai pensem en quan arribarà la nostra fi.
Si hi penséssim, segurament ens agradaria haver-nos despedit de tots els familiars i amics el dia que arribéssim al desenllaç.
De la mateixa manera també ens agradaria despedir-nos dels nostres finats.
Que cruel és la vida quan veient consumir un cos malaltís, patint cada dia el seu deteriorament al seu costat, intentant alleugerir les seves dolencies, posant aquella espatlla que tantes vegades necessitem, arribes a un carreró sense sortida, te'l deixa en una situació vegetativa en qüestió de segons i no et dona ni temps de despedir-te d'ell.
Sense poder expresar-li els sentiments, recordar-li el que has viscut, el que et deixa, el que et manca, el que podries recorrer encara junts, t'abandona més d'hora del que creies i et castiga amb les nits de soledat que t'esperen al tornar a casa.
Espero no tindre que viure una situació similar però, malauradament, no soc jo el que ho tria...
Des d'aquí una abraçada al David i la Montse per consolar tantes hores de dolor invertides en la malaltia del seu sogre/pare.
Si hi penséssim, segurament ens agradaria haver-nos despedit de tots els familiars i amics el dia que arribéssim al desenllaç.
De la mateixa manera també ens agradaria despedir-nos dels nostres finats.
Que cruel és la vida quan veient consumir un cos malaltís, patint cada dia el seu deteriorament al seu costat, intentant alleugerir les seves dolencies, posant aquella espatlla que tantes vegades necessitem, arribes a un carreró sense sortida, te'l deixa en una situació vegetativa en qüestió de segons i no et dona ni temps de despedir-te d'ell.
Sense poder expresar-li els sentiments, recordar-li el que has viscut, el que et deixa, el que et manca, el que podries recorrer encara junts, t'abandona més d'hora del que creies i et castiga amb les nits de soledat que t'esperen al tornar a casa.
Espero no tindre que viure una situació similar però, malauradament, no soc jo el que ho tria...
Des d'aquí una abraçada al David i la Montse per consolar tantes hores de dolor invertides en la malaltia del seu sogre/pare.
dilluns, 24 de març del 2008
La primavera és així
Aquest llarg cap de setmana de setmana santa ens ha portat sorpreses. Al arribar a casa el dissabte al vespre, després de passar dos dies a Tarragona amb la familia (una abraçada a tots des d'aquí...), vàrem patir la neu a la carretera. No entraré a valorar el de sempre per que sempre estem igual... quatre volianies i tots acollonits. I les màquines? I la sal? Es que els ha tornat ha agafar d'imprevist...
Diumenge al matí ens vàrem llevar amb aquest paisatge tant bonic. Com ens agrada la neu!
dimarts, 11 de març del 2008
Fuerzas de flaqueza
Ho confeso. Sempre he estat un fan del Dani Flaco. Pel qui no el conegui, cantautor de L'Hospitalet amb una projecció grandiosa i amb un parell de CDs al mercat.
En el seu darrer treball 'Fuerzas de flaqueza' ens torna a recitar els seus millors poemes. El considero millor poeta que músic. No acostumo a valorar els treballs de ningú. No crec que estiguien condicions de fer-ho. En aquest cas tampoc ho faré. Només us animo a que gaudiu d'aquest fenomenal artista que ja s'han atrebit a comparar amb l'Antonio Orozco i fins i tot amb el gran Joaquin Sabina.
En el seu darrer treball 'Fuerzas de flaqueza' ens torna a recitar els seus millors poemes. El considero millor poeta que músic. No acostumo a valorar els treballs de ningú. No crec que estiguien condicions de fer-ho. En aquest cas tampoc ho faré. Només us animo a que gaudiu d'aquest fenomenal artista que ja s'han atrebit a comparar amb l'Antonio Orozco i fins i tot amb el gran Joaquin Sabina.
dilluns, 10 de març del 2008
No sé absolutament res.
Estava ara mateix assegut al sofà, descansant d'una llarga jornada post-electoral-laboral, llegint el Presencia de divendres passat. És una publicació que m'encanta. No sabria dir-vos que té que fa que sigui diferent a les altres. Potser és que és diferent a les altres, qui ho sap... El cas és que llegint articles del Vidal Vidal, del Gaspar Hernández, de l'Antoni Puigvert... t'adones de la poca cosa que arribes a ser. Quanta sabiduria que tenen aquesta gent! M'agradaria ser com ells. Ho confesso. Els hi tinc una enveja molt sana, però molt envejosa.
P.D: M'ha fet molta il·lusió retrobar-me amb en Jordi Pamplona mitjançant aquesta eina de comunicació virtual. Una abraçada "Iru"!
P.D: M'ha fet molta il·lusió retrobar-me amb en Jordi Pamplona mitjançant aquesta eina de comunicació virtual. Una abraçada "Iru"!
diumenge, 2 de març del 2008
El que estigui lliure de culpa.
Aquests dies de campanya electoral, de fet fa mesos que ho estem, es parla de totes les coses que li importen al país i que d'aquí vuit dies es tornaran a quedar aparcades en els calaixos dels despatxos dels polítics. Entre moltes d'elles hi ha el fenòmen migratori/invasor que ha patit aquest país en la seva darrera dècada.
L'altre dia comentàvem la situació amb els companys de feina i, en una intervenció brillant de l'Eduard Pujol, comentava que tots, sense excepció, estàvem marcats per una branca homòfoba, xenòfoba, racista i classista.
A qualsevol que li exposis se li posaran els pels de punta però, mirant fredament les definicions, veurem que té tota la raó.
Si la homofobia és l'odi o aversió cap al homosexuals, etc. ell exposa que tothom no vol que el seu fill sigui d'aquesta mena. Si després ens toca s'ha d'acceptar per que és el nostre fill però, en principi, tots ho rebutjem.
La xenofobia és l'odi o aversió als extrangers. Ningú s'ho considera però, en el fons, tothom té una vena que rebutja els foranis.
El racisme és la discriminació cap a una ètnia o raça de forma que un es considera superior als altres. Tots hem reprovat algun dia o altre algun tipus de raça sigui pel fet que sigui, xinesos, rumanesos, sudamericans, subsaharians, magrebins, etc.
El classisme és la discriminació a la pertinença de determinades classes socials. Quantes vegades us heu apartat d'un pidolaire o heu girat el cap per no veure'ls?
Tots, absolutament tots, hem comès alguna vegada algun tipus d'aquestes errades socials. No per això se'ns pot titllar d'aquesta mena, de la mateixa manera que tampoc a ells cap a nosaltres.
Ells estan aquí per poder fer el que no poden fer en el seu país. Treballar i treure's un sou per tirar endavant la seva familia.
Es veritat que se'ls hi ha facilitat l'accés al país i que se'ls ha ajudat més que no pas a gent de la terra que també ho necessitava, però, això no és per la seva culpa!
Ja sabem qui en son els responsables de la situació. Els polítics.
Caldria que tots féssim un exercici de reflexió i ens miréssim al mirall. De veritat hi veiem tantes diferències entre uns i altres? Si tots vàrem sortir del mateix lloc, del "Big bang", d'Adam i Eva, de l'evolució, etc. per què no conviure en armonia?
Darrerament he rebut missatges al meu correu-e on s'hi veuen 'animals' retrobant-se amb éssers humans que abans els havien cuidat. Les imatges son entendridores. Sembla mentida que després ens autoanomenem racionals i no sapiguem ni acceptar que hi ha persones que es volen assimilar a nosaltres.
L'altre dia comentàvem la situació amb els companys de feina i, en una intervenció brillant de l'Eduard Pujol, comentava que tots, sense excepció, estàvem marcats per una branca homòfoba, xenòfoba, racista i classista.
A qualsevol que li exposis se li posaran els pels de punta però, mirant fredament les definicions, veurem que té tota la raó.
Si la homofobia és l'odi o aversió cap al homosexuals, etc. ell exposa que tothom no vol que el seu fill sigui d'aquesta mena. Si després ens toca s'ha d'acceptar per que és el nostre fill però, en principi, tots ho rebutjem.
La xenofobia és l'odi o aversió als extrangers. Ningú s'ho considera però, en el fons, tothom té una vena que rebutja els foranis.
El racisme és la discriminació cap a una ètnia o raça de forma que un es considera superior als altres. Tots hem reprovat algun dia o altre algun tipus de raça sigui pel fet que sigui, xinesos, rumanesos, sudamericans, subsaharians, magrebins, etc.
El classisme és la discriminació a la pertinença de determinades classes socials. Quantes vegades us heu apartat d'un pidolaire o heu girat el cap per no veure'ls?
Tots, absolutament tots, hem comès alguna vegada algun tipus d'aquestes errades socials. No per això se'ns pot titllar d'aquesta mena, de la mateixa manera que tampoc a ells cap a nosaltres.
Ells estan aquí per poder fer el que no poden fer en el seu país. Treballar i treure's un sou per tirar endavant la seva familia.
Es veritat que se'ls hi ha facilitat l'accés al país i que se'ls ha ajudat més que no pas a gent de la terra que també ho necessitava, però, això no és per la seva culpa!
Ja sabem qui en son els responsables de la situació. Els polítics.
Caldria que tots féssim un exercici de reflexió i ens miréssim al mirall. De veritat hi veiem tantes diferències entre uns i altres? Si tots vàrem sortir del mateix lloc, del "Big bang", d'Adam i Eva, de l'evolució, etc. per què no conviure en armonia?
Darrerament he rebut missatges al meu correu-e on s'hi veuen 'animals' retrobant-se amb éssers humans que abans els havien cuidat. Les imatges son entendridores. Sembla mentida que després ens autoanomenem racionals i no sapiguem ni acceptar que hi ha persones que es volen assimilar a nosaltres.
dimecres, 13 de febrer del 2008
Quan els plats es trenquen sense tocar-los
Avui he rebut un revés. He anat il·lusionat a proposar uns temes a un amic i me'ls ha tirat per terra...
Sovint ens passa que posem masses il·lusions a les coses i després la caiguda és més gran. Personalment m'havia omplert de coratge per que pensava que podia ajudar-lo a ell i al seu grup a tirar endavant una sèrie de temes i m'ha sorprès dient-me que no hi havia cap tipus de relació entre ells.
Pensava que la seriositat del personal era més gran. Persones adultes i decidides a tirar endavant un projecte conjunt i que, en pocs mesos, han abandonat el vaixell amb clars símptomes de derrota. Que potser tenien algun afer personal al mig? O potser era per que havien venut la pell de l'os abans d'hora? O és que no sabem perdre?
Sigui quina sigui la resposta, almenys coincidim amb una cosa. Aquest poble és 'raro'.
Sovint ens passa que posem masses il·lusions a les coses i després la caiguda és més gran. Personalment m'havia omplert de coratge per que pensava que podia ajudar-lo a ell i al seu grup a tirar endavant una sèrie de temes i m'ha sorprès dient-me que no hi havia cap tipus de relació entre ells.
Pensava que la seriositat del personal era més gran. Persones adultes i decidides a tirar endavant un projecte conjunt i que, en pocs mesos, han abandonat el vaixell amb clars símptomes de derrota. Que potser tenien algun afer personal al mig? O potser era per que havien venut la pell de l'os abans d'hora? O és que no sabem perdre?
Sigui quina sigui la resposta, almenys coincidim amb una cosa. Aquest poble és 'raro'.
diumenge, 20 de gener del 2008
El difícil món de la faràndula
Avui, en un dia com un altre, m'he llevat i he fet el repàs general de les noticies del món i dels escrits dels meus amics en els seus blogs.
M'ha sorprès amb la contundència que l'Ignasi, i la seva llibreta d'apunts, criticava la sonorització de l'espectacle que va assistir ahir a la nit. M'ha sorprès per què creia que la vida del tècnic de so mediocre havia quedat enrera. Desconec qui portava l'espectacle però és una llàstima que no s'inverteixin els diners que calen per potenciar un esdeveniment lúdic d'aquest tipus, ja sigui amateur o semiprofessional.
Una vegada comentava la situació amb un antic amic meu, el Francesc Busquets (reconegut tècnic de so de moltes bandes nacionals i amb una trajectoria professional envejable) que la figura del tècnic era molt més important, fins i tot, que la del músic. El tècnic és l'encarregat de que allò que passa allà dalt de l'escenari funcioni. Que tot soni en corcondància, que quan és necessari donar més volum per aquí li doni, etc, etc. Recordo una anècdota que em va explicar de la seva etapa amb Els Pets. Durant la seva gira amb el 'Bon dia'', suposo que tots recordareu l'entrada de la cançó que dona títol a l'àlbum amb els cops de caixa del bateria..., abans de començar aquest tema li donava més presència de greus a la caixa per què els hi vibressin els ous a tots els mortals assistents a la festa i donar la força que necessitava la cançó en el seu començament. Això donava una trempera especial al públic.
Amb això vull dir que, tenim poca cultura de directe en el nostre país però, fets com aquest que comenta una persona que porta més de cent actuacions en directe a les seves espatlles com és l'Ignasi, fan que el públic prefereixi tancar-se en una discoteca abans d'anar a escoltar una "banda d'arreplegats que només fan fressa."
Molta part de culpa la té l'organització. Com que majoritàriament aquests actes els organitzen entitats vinculades als ajuntaments, el pressupost és més aviat baix o, fins i tot, inexistent. Retallen despeses per totes bandes i després ens obliguen a actuar per 'la patilla'. Per portar tècnics d'aquesta mena no val la pena ni que te'ls portin...
A tot això només faltaria afegir el fet de que estem en un país on és políticament incorrecte cantar amb la llengua del país veí. No passa res si ho fas en anglès o francès però en castellà sembla que està mal vist.
A les nostres pròpies carns, amb La Noche del Leeds, ens em trobat autèntiques massacrades per part de tècnics de 'can pacotilla', que no son res en aquest món de l'espectacle però ells prou que s'ho creuen, pel fet d cantar en castellà. Recordo una memorable actuació en el barri de Santa Anna on, curiosament, les altres bandes convidades no van tindre cap problema i, en canvi, nosaltres no vàrem gaudir del nostre espectacle per que no sonaven els monitors d'escenari...
El colofó final. La primera cosa que tens que fer al arribar amb tota aquesta colla d'aficionats en el món de la sonorització, és oferir-els-hi una cervesa i una calada del teu porro. Si no vas d'aquest pal, ets una persona aburrida i no encaixes amb els estandards de la festa.
Sentit-ho molt per a ells, seguirem sense encaixar molt de temps....
divendres, 4 de gener del 2008
Sense tinta al tinter...
Fa molts dies que no poso lletres en el meu 'blog'...
Suposo que els darrers esdeveniments viscuts no em deixen massa temps lliure en el meu 'cervellet' per deleitar-vos amb les meves enlluernades.
No és per falta de temps. Des d'ahir, tres de gener de dos mil vuit, estic de baixa, un cop més, pel meu maleït genoll esquerra. Per què després diguin que les esquerres son bones...
Com sempre han arribat els propòsits del nou any. N'hi ha que sempre fan gràcia; aprendre anglès, rebaixar vint-i-cinc quilets, treballar menys, guanyar més diners....i, els qui ho fan, deixar de fumar.
Com pot ser que ens torturem, ja als primers dies de l'any, amb promeses que tots sabem que costen de complir? Maleïda societat!
Sembla una tradició més d'aquestes fastigoses festes, burgeses, eclesiástiques i consumistes. Us heu adonat de cuantes festes tenim el proper any? Dotze més dues locals, com sempre... Quantes d'elles estan imposades pel clero o en tenen relació? Vuit! Si hi afegim les locals, que generalment es regeixen per algun sant, deu. I encara tinc dubtes si el primer d'any hi té relació o no!
Com pot ser que no es declarin com a país laic d'una punyetera vegada i així es podran repartir les festes d'una forma una mica més coherent. Quin sentit té que el desembre tingui quatre de les catorze festes? Com pot ser que en el mes d'agost, quan generalment la majoria de la població està de vacances, ens col·loquin una festa per obra del màgic Andreu?
Per què en un país on l'immigració ronda el 25% es manté la setmana santa? No els hi estan donant drets de tota mena als immigrants? Que també els hi donin els religiosos. Ah! Clar! Aquest és intocable.
Mentre hi ha països on la laicitat no és obstacle en la vida dels contribuents, aquí encara hi ha senyors com els de CiU, que per donar suport a la carta magna catalana, posen el condicionant de que es tregui el terme 'país laic' a l'apartat de l'ensenyament.
Suposo que els darrers esdeveniments viscuts no em deixen massa temps lliure en el meu 'cervellet' per deleitar-vos amb les meves enlluernades.
No és per falta de temps. Des d'ahir, tres de gener de dos mil vuit, estic de baixa, un cop més, pel meu maleït genoll esquerra. Per què després diguin que les esquerres son bones...
Com sempre han arribat els propòsits del nou any. N'hi ha que sempre fan gràcia; aprendre anglès, rebaixar vint-i-cinc quilets, treballar menys, guanyar més diners....i, els qui ho fan, deixar de fumar.
Com pot ser que ens torturem, ja als primers dies de l'any, amb promeses que tots sabem que costen de complir? Maleïda societat!
Sembla una tradició més d'aquestes fastigoses festes, burgeses, eclesiástiques i consumistes. Us heu adonat de cuantes festes tenim el proper any? Dotze més dues locals, com sempre... Quantes d'elles estan imposades pel clero o en tenen relació? Vuit! Si hi afegim les locals, que generalment es regeixen per algun sant, deu. I encara tinc dubtes si el primer d'any hi té relació o no!
Com pot ser que no es declarin com a país laic d'una punyetera vegada i així es podran repartir les festes d'una forma una mica més coherent. Quin sentit té que el desembre tingui quatre de les catorze festes? Com pot ser que en el mes d'agost, quan generalment la majoria de la població està de vacances, ens col·loquin una festa per obra del màgic Andreu?
Per què en un país on l'immigració ronda el 25% es manté la setmana santa? No els hi estan donant drets de tota mena als immigrants? Que també els hi donin els religiosos. Ah! Clar! Aquest és intocable.
Mentre hi ha països on la laicitat no és obstacle en la vida dels contribuents, aquí encara hi ha senyors com els de CiU, que per donar suport a la carta magna catalana, posen el condicionant de que es tregui el terme 'país laic' a l'apartat de l'ensenyament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
