Ahir vaig viure un dels dies més complicats de la meva vida. Millor dit, complicat per que ens ho fem nosaltres, no per res més.
Ahir va ser el meu darrer dia a la feina que tants records em porta.
Tinc una sensació de buidor. Estic content d'haver fet el pas. De demostrar-me a mi mateix que soc capaç d'afrontar reptes en un altre àmbit, amb nova gent, en un lloc de nova creació, sense la companyia de les persones que m'han ajudat a créixer (personal i laboralment) tots aquests anys.
Deixo enrera grans moments, grans persones i alguna gran amistat. Tot serà diferent. Durant aquests dies que em tingut per despedir-nos sovint els hi he parlat de la resurrecció; -'és com morir en un indret i resucitar en un altre'- els hi deia.
La veritat és que tinc por de perdre'ls. Malgrat que sempre diem que els amics no es fan ni a l'escola ni a la feina, tantes hores compartides amb ells fa que siguin la teva segona familia.
D'altra banda no hi ha afirmació més certa que el temps tot ho cura. El dia vuit de setembre, una setmana després que haguem començat el curs laboral, ningú recordarà que vaig estar tot aquell temps allà. No em preocupa. Sé que la meva emprempta estarà present. Pot ser que no la vegin, però, el més important és que tú la sentis. El que si sé, és que jo sempre els recordaré a ells.
2 comentaris:
Ànims Miki!! Vagis on vagis sempre et recordaran com el que ets...UNA GRAN PERSONA!!! Jo fa molt que no et veig i no t'oblido!!
Records crack!
Hola Miqui,
Vaig llegir la teva entrada ahir però volia comentar-te amb tranquil•litat.
És ben cert això que dius que els companys de feina acaben per convertir-se en la nostra segona família, per això mateix pots tenir por als canvis, por a lo desconegut, al ¿Què passarà?, ¿Què em trobaré?, ¿Com m’anirà?, ¿Com respondré?, ¿Estaré a l’alçada?, ¿Seré capaç de donar tot el que esperen de mi?, etc, etc, etc...
Però no por a perdre a les persones que t'aprecies i t’estimes si el sentiment és recíproc.
Contra això no pot ni el temps, ni la distància, ni les circumstàncies, ni el cataclisme més insospitat.
Tot i que no conec als teus companys, no estic d’acord en l’afirmació de que una setmana després ningú es recordarà de tu, i sí totalment d’acord amb el que diu en Jordi Pamplona.
De la mateixa manera que tu els duràs al cor, ells et duran a tu per força.
Una persona com tu, i més després de tants anys, no pot ser fàcil d’oblidar.
Ànims i sort en aquest gran pas!
El tren de la vida empren camí cap a una altra estació... I tu ja has triat seient!
Publica un comentari a l'entrada