Segurament mai pensem en quan arribarà la nostra fi.
Si hi penséssim, segurament ens agradaria haver-nos despedit de tots els familiars i amics el dia que arribéssim al desenllaç.
De la mateixa manera també ens agradaria despedir-nos dels nostres finats.
Que cruel és la vida quan veient consumir un cos malaltís, patint cada dia el seu deteriorament al seu costat, intentant alleugerir les seves dolencies, posant aquella espatlla que tantes vegades necessitem, arribes a un carreró sense sortida, te'l deixa en una situació vegetativa en qüestió de segons i no et dona ni temps de despedir-te d'ell.
Sense poder expresar-li els sentiments, recordar-li el que has viscut, el que et deixa, el que et manca, el que podries recorrer encara junts, t'abandona més d'hora del que creies i et castiga amb les nits de soledat que t'esperen al tornar a casa.
Espero no tindre que viure una situació similar però, malauradament, no soc jo el que ho tria...
Des d'aquí una abraçada al David i la Montse per consolar tantes hores de dolor invertides en la malaltia del seu sogre/pare.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada