Divendres al vespre vaig tenir la sort de poder-me trobar amb un d'aquells reportatges que fan al Canal 33 i que tan poca audiència tenen. Es tractava d'un documental de la mobilitat de les persones cegues i sordmudes.
En moments com aquests son en els que realment li donem importància al fet d'haver nascut sans o, si més no, amb alguna nyafra sense ressò.
La dificultat de mobilitat d'aquelles persones contrastava amb les ganes de viure i de superació que tenien cada una d'elles. Era impressionant veure com, amb l'ajuda de l'assistenta social en algun cas, anaven a comprar, a la perruqueria o sencillament a passejar.
En un món materialista com el nostre, on la única importància està en tindre millor vehicle que el nostre veí o anar a les vacances més inversemblants, només per impressionar als companys de feina, és de justícia dedicar-els-hi aquestes ratlles a aquestes persones que gaudeixen diàriament de l'únic plaer que no es pot comprar. El d'haver nascut o el de la vida. El que us agradi més.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Hola Miqui,
No vaig veure el documental del que parles degut al meu sà costum (que de vegades esdevé insà), de no mirar la tele, però imagino que deuria parlar de les persones amb la Síndrome d’Usher, persones que pateixen ceguera i sordmudesa tot a l’hora. Persones aïllades totalment del món dels sons i els colors.
Els meus avis materns eren sordmuts els dos.
La meva avia va caure a una sèquia quan tenia 1 anyet i allà va passar un grapat d’hores fins que la van trobar inconscient i amb les oïdes plenes d’aigua bruta.
Parlem aproximadament de l’any 1913. En aquell llavors no existien ni antibiòtics, ni res que s’hi assembles, així que va contraure una infecció a la que, encara gràcies, va sobreviure, però va quedar sorda de per vida.
Com a resultat de tot això, mai va parlar, ja que per a aprendre a reproduir els sons, primer s’han d’haver escoltat.
El cas del meu avi és més curiós.
Els germans recordaven que sempre havia estat així. Mai havia parlat, tot i que a la família no es recordaven antecedents de sordmudesa.
En aquella època, era molt normal responsabilitzar a “un ensurt patit per la mare mentre donava el pit a l’infant”, qualsevol malaltia o defecte que acusés el nadó.
Quan tenia 72 anys el van ingressar a l’Hospital Clínic de Barcelona per que presentava problemes circulatoris a una cama.
Li van fer un escàner per a calibrar la magnitud de la tragèdia i, a banda de tots els resultats, el metge que el portava ens va preguntar si sabíem perquè el meu avi era sordmut.
La meva mare li va explicar que en realitat no perquè, la teoria de lo de l’ensurt mai ens havia semblat massa científica.
I vet a qui que el metge ens va oferir la més creïble fins a la data: el meu avi era sordmut perquè la seva mare va patir la Verola mentre estava embarassada.
I tot va començar a quadrar perquè uns dels meus oncles sempre explicava que quan ell era petit, havia hagut una epidèmia d’alguna cosa que els va portar a estar aïllats en una església on els entraven el menjar per un forat que havien practicat a un dels murs...
La meva mare i el meu oncle parlen i senten perfectament però de petits no ho van tenir gens fàcil. Per a ells la forma de comunicació habitual a casa era el llenguatge de signes, que era el que havien aprés dels seus pares.
Per sort, tot i ser època de guerra civil, es jugava al carrer, anaven a escola i tenien família, de qui imagino, van anar aprenent a parlar.
Nosaltres, la segona generació, ja ho vam tenir més fàcil. Crec que el primer que vam aprendre tots van ser els dies de la setmana :)
Amb els anys, la meva mare va esdevenir intèrpret de llenguatge de signes i acompanyava als usuaris allà on la necessitaven (metge, advocat, etc), i més tard es va especialitzar en persones amb la Síndrome d’Usher, amb les quals, a més de les tasques habituals de metges, bancs, advocats i etc, també feien visites i sortides culturals.
El meu avi va morir al 1984 i la meva avia al 2001 però penso que no m’equivoco si dic que el llenguatge dels signes continuarà viu a la familia. De fet, penso que seria bo que tots en tinguéssim encara que fossin unes nocions bàsiques, ja no només per com ens podem arribar a trobar a la vida sinó per lo pràctic que resulta.
Un món tan real com difícil d’imaginar sense ser-hi a dins.
Gràcies Miqui.
Una abraçada i fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada