La primavera és així

Aquest llarg cap de setmana de setmana santa ens ha portat sorpreses. Al arribar a casa el dissabte al vespre, després de passar dos dies a Tarragona amb la familia (una abraçada a tots des d'aquí...), vàrem patir la neu a la carretera. No entraré a valorar el de sempre per que sempre estem igual... quatre volianies i tots acollonits. I les màquines? I la sal? Es que els ha tornat ha agafar d'imprevist...
Diumenge al matí ens vàrem llevar amb aquest paisatge tant bonic. Com ens agrada la neu!

Fuerzas de flaqueza

Ho confeso. Sempre he estat un fan del Dani Flaco. Pel qui no el conegui, cantautor de L'Hospitalet amb una projecció grandiosa i amb un parell de CDs al mercat.
En el seu darrer treball 'Fuerzas de flaqueza' ens torna a recitar els seus millors poemes. El considero millor poeta que músic. No acostumo a valorar els treballs de ningú. No crec que estiguien condicions de fer-ho. En aquest cas tampoc ho faré. Només us animo a que gaudiu d'aquest fenomenal artista que ja s'han atrebit a comparar amb l'Antonio Orozco i fins i tot amb el gran Joaquin Sabina.

No sé absolutament res.

Estava ara mateix assegut al sofà, descansant d'una llarga jornada post-electoral-laboral, llegint el Presencia de divendres passat. És una publicació que m'encanta. No sabria dir-vos que té que fa que sigui diferent a les altres. Potser és que és diferent a les altres, qui ho sap... El cas és que llegint articles del Vidal Vidal, del Gaspar Hernández, de l'Antoni Puigvert... t'adones de la poca cosa que arribes a ser. Quanta sabiduria que tenen aquesta gent! M'agradaria ser com ells. Ho confesso. Els hi tinc una enveja molt sana, però molt envejosa.

P.D: M'ha fet molta il·lusió retrobar-me amb en Jordi Pamplona mitjançant aquesta eina de comunicació virtual. Una abraçada "Iru"!

El que estigui lliure de culpa.

Aquests dies de campanya electoral, de fet fa mesos que ho estem, es parla de totes les coses que li importen al país i que d'aquí vuit dies es tornaran a quedar aparcades en els calaixos dels despatxos dels polítics. Entre moltes d'elles hi ha el fenòmen migratori/invasor que ha patit aquest país en la seva darrera dècada.
L'altre dia comentàvem la situació amb els companys de feina i, en una intervenció brillant de l'Eduard Pujol, comentava que tots, sense excepció, estàvem marcats per una branca homòfoba, xenòfoba, racista i classista.
A qualsevol que li exposis se li posaran els pels de punta però, mirant fredament les definicions, veurem que té tota la raó.
Si la homofobia és l'odi o aversió cap al homosexuals, etc. ell exposa que tothom no vol que el seu fill sigui d'aquesta mena. Si després ens toca s'ha d'acceptar per que és el nostre fill però, en principi, tots ho rebutjem.
La xenofobia és l'odi o aversió als extrangers. Ningú s'ho considera però, en el fons, tothom té una vena que rebutja els foranis.
El racisme és la discriminació cap a una ètnia o raça de forma que un es considera superior als altres. Tots hem reprovat algun dia o altre algun tipus de raça sigui pel fet que sigui, xinesos, rumanesos, sudamericans, subsaharians, magrebins, etc.
El classisme és la discriminació a la pertinença de determinades classes socials. Quantes vegades us heu apartat d'un pidolaire o heu girat el cap per no veure'ls?
Tots, absolutament tots, hem comès alguna vegada algun tipus d'aquestes errades socials. No per això se'ns pot titllar d'aquesta mena, de la mateixa manera que tampoc a ells cap a nosaltres.
Ells estan aquí per poder fer el que no poden fer en el seu país. Treballar i treure's un sou per tirar endavant la seva familia.
Es veritat que se'ls hi ha facilitat l'accés al país i que se'ls ha ajudat més que no pas a gent de la terra que també ho necessitava, però, això no és per la seva culpa!
Ja sabem qui en son els responsables de la situació. Els polítics.
Caldria que tots féssim un exercici de reflexió i ens miréssim al mirall. De veritat hi veiem tantes diferències entre uns i altres? Si tots vàrem sortir del mateix lloc, del "Big bang", d'Adam i Eva, de l'evolució, etc. per què no conviure en armonia?
Darrerament he rebut missatges al meu correu-e on s'hi veuen 'animals' retrobant-se amb éssers humans que abans els havien cuidat. Les imatges son entendridores. Sembla mentida que després ens autoanomenem racionals i no sapiguem ni acceptar que hi ha persones que es volen assimilar a nosaltres.

Quan els plats es trenquen sense tocar-los

Avui he rebut un revés. He anat il·lusionat a proposar uns temes a un amic i me'ls ha tirat per terra...
Sovint ens passa que posem masses il·lusions a les coses i després la caiguda és més gran. Personalment m'havia omplert de coratge per que pensava que podia ajudar-lo a ell i al seu grup a tirar endavant una sèrie de temes i m'ha sorprès dient-me que no hi havia cap tipus de relació entre ells.
Pensava que la seriositat del personal era més gran. Persones adultes i decidides a tirar endavant un projecte conjunt i que, en pocs mesos, han abandonat el vaixell amb clars símptomes de derrota. Que potser tenien algun afer personal al mig? O potser era per que havien venut la pell de l'os abans d'hora? O és que no sabem perdre?
Sigui quina sigui la resposta, almenys coincidim amb una cosa. Aquest poble és 'raro'.

El difícil món de la faràndula

Avui, en un dia com un altre, m'he llevat i he fet el repàs general de les noticies del món i dels escrits dels meus amics en els seus blogs.

M'ha sorprès amb la contundència que l'Ignasi, i la seva llibreta d'apunts, criticava la sonorització de l'espectacle que va assistir ahir a la nit. M'ha sorprès per què creia que la vida del tècnic de so mediocre havia quedat enrera. Desconec qui portava l'espectacle però és una llàstima que no s'inverteixin els diners que calen per potenciar un esdeveniment lúdic d'aquest tipus, ja sigui amateur o semiprofessional.

Una vegada comentava la situació amb un antic amic meu, el Francesc Busquets (reconegut tècnic de so de moltes bandes nacionals i amb una trajectoria professional envejable) que la figura del tècnic era molt més important, fins i tot, que la del músic. El tècnic és l'encarregat de que allò que passa allà dalt de l'escenari funcioni. Que tot soni en corcondància, que quan és necessari donar més volum per aquí li doni, etc, etc. Recordo una anècdota que em va explicar de la seva etapa amb Els Pets. Durant la seva gira amb el 'Bon dia'', suposo que tots recordareu l'entrada de la cançó que dona títol a l'àlbum amb els cops de caixa del bateria..., abans de començar aquest tema li donava més presència de greus a la caixa per què els hi vibressin els ous a tots els mortals assistents a la festa i donar la força que necessitava la cançó en el seu començament. Això donava una trempera especial al públic.

Amb això vull dir que, tenim poca cultura de directe en el nostre país però, fets com aquest que comenta una persona que porta més de cent actuacions en directe a les seves espatlles com és l'Ignasi, fan que el públic prefereixi tancar-se en una discoteca abans d'anar a escoltar una "banda d'arreplegats que només fan fressa."

Molta part de culpa la té l'organització. Com que majoritàriament aquests actes els organitzen entitats vinculades als ajuntaments, el pressupost és més aviat baix o, fins i tot, inexistent. Retallen despeses per totes bandes i després ens obliguen a actuar per 'la patilla'. Per portar tècnics d'aquesta mena no val la pena ni que te'ls portin...

A tot això només faltaria afegir el fet de que estem en un país on és políticament incorrecte cantar amb la llengua del país veí. No passa res si ho fas en anglès o francès però en castellà sembla que està mal vist.

A les nostres pròpies carns, amb La Noche del Leeds, ens em trobat autèntiques massacrades per part de tècnics de 'can pacotilla', que no son res en aquest món de l'espectacle però ells prou que s'ho creuen, pel fet d cantar en castellà. Recordo una memorable actuació en el barri de Santa Anna on, curiosament, les altres bandes convidades no van tindre cap problema i, en canvi, nosaltres no vàrem gaudir del nostre espectacle per que no sonaven els monitors d'escenari...

El colofó final. La primera cosa que tens que fer al arribar amb tota aquesta colla d'aficionats en el món de la sonorització, és oferir-els-hi una cervesa i una calada del teu porro. Si no vas d'aquest pal, ets una persona aburrida i no encaixes amb els estandards de la festa.

Sentit-ho molt per a ells, seguirem sense encaixar molt de temps....

Sense tinta al tinter...

Fa molts dies que no poso lletres en el meu 'blog'...
Suposo que els darrers esdeveniments viscuts no em deixen massa temps lliure en el meu 'cervellet' per deleitar-vos amb les meves enlluernades.
No és per falta de temps. Des d'ahir, tres de gener de dos mil vuit, estic de baixa, un cop més, pel meu maleït genoll esquerra. Per què després diguin que les esquerres son bones...
Com sempre han arribat els propòsits del nou any. N'hi ha que sempre fan gràcia; aprendre anglès, rebaixar vint-i-cinc quilets, treballar menys, guanyar més diners....i, els qui ho fan, deixar de fumar.
Com pot ser que ens torturem, ja als primers dies de l'any, amb promeses que tots sabem que costen de complir? Maleïda societat!
Sembla una tradició més d'aquestes fastigoses festes, burgeses, eclesiástiques i consumistes. Us heu adonat de cuantes festes tenim el proper any? Dotze més dues locals, com sempre... Quantes d'elles estan imposades pel clero o en tenen relació? Vuit! Si hi afegim les locals, que generalment es regeixen per algun sant, deu. I encara tinc dubtes si el primer d'any hi té relació o no!
Com pot ser que no es declarin com a país laic d'una punyetera vegada i així es podran repartir les festes d'una forma una mica més coherent. Quin sentit té que el desembre tingui quatre de les catorze festes? Com pot ser que en el mes d'agost, quan generalment la majoria de la població està de vacances, ens col·loquin una festa per obra del màgic Andreu?
Per què en un país on l'immigració ronda el 25% es manté la setmana santa? No els hi estan donant drets de tota mena als immigrants? Que també els hi donin els religiosos. Ah! Clar! Aquest és intocable.
Mentre hi ha països on la laicitat no és obstacle en la vida dels contribuents, aquí encara hi ha senyors com els de CiU, que per donar suport a la carta magna catalana, posen el condicionant de que es tregui el terme 'país laic' a l'apartat de l'ensenyament.