Bones festes a tothom menys als d'Orange,
fa cosa d'un parell de mesos ens van trucar a casa dient-nos que havien ampliat cobertures, etc. i ens oferien una ADSL a 6 Mb per 25€ de per vida. El paquet inclou trucades a qualsevol telefon fix sigui quina sigui l'operadora.
Després de preguntar-li en repetides ocasions si era veritat (ja que la zona on estem és complicat que arribin totes aquestes operadores amb les seves ofertes. Vaja. Només arribava telefònica fins fa poc...), si veritablement el preu era correcte, periodes de carència (si et volies donar de baixa cap problema. El mateix dia, ni periode de permanencia, etc. Tot cap problema.
Arriba la primera factura. 39€. Igual que telefònica. Evidentment tinc que seguir pagant la quota mensual a telefònica...
Truquem per donar-nos de baixa. Ens ofereixen un excepcional descompte d'un 10% durant el primer any. Fenomenal... Si et vols donar de baixa has de pagar una clausula, que no apareix enlloc i que ningú ha dit, de 69,90€ per no haver estat un any amb ells.
Si Sr. A mi m'han estafat 69,90€. però prefereixo seguir pagant a Telefónica que almenys no m'han enganyat.
Cada cop que sento o veig Orange se'm posa la pell de gallina...
Salut!
divendres, 26 de desembre del 2008
dissabte, 13 de desembre del 2008
Emilio Calatayud
En una jornada d'aquelles anomenades de relax, el primer que he fet al matí ha estat donar una volta per les webs habituals de consulta. Rebuscant un escrit de l'amic Reca m'he trobat amb uns videos al YouTube del jutge de menors Emilio Calatayud. Aquest señor que ja és famós per sentencies 'diferents' a les que estem acostumats, ens regala un discurs de vint minuts (dividit en dues parts) on ens mostra una realitat com un temple, que molts de nosaltres hem mostrat en públic més d'una vegada sobre l'ensenyament, etc però que ningú s'havia atrevit a manifestar-les públicament i amb una rotunditat tant gran. No te desperdici. Aquest home és un crack. En alguna opinió pot fregar potser el fatxetisme però té molt raó.
http://www.youtube.com/watch?v=K2GTauJT5Vg
http://www.youtube.com/watch?v=91gDdSSX_jk
http://www.youtube.com/watch?v=K2GTauJT5Vg
http://www.youtube.com/watch?v=91gDdSSX_jk
dijous, 4 de desembre del 2008
Valoracions
Passats els tres primers mesos del meu canvi de vida laboral potser comença a ser hora de fer valoracions d'aquest nou univers anomenat Tallers Parramon.
Després d'un primer mes francament molt dur, vaig col·locar-me al meu lloc dirigint, liderant, organitzant i col·laborant en les tasques elèctriques de l'empresa. El meu afany de superació m'ha portat a, en poc més de noranta dies, ser una de les persones que lidera els projectes encara que no tinguin a veure en el tema elèctric o es basin en el tema mecànic.
La manca d'organització de l'empresa és la part que més costa d'assumir. Venint d'una empresa on estava molt estipulat el que tenia que fer un i un altre, costa molt aixecar-se al matí amb la incertesa de si acabaràs el dia amb el que tenies planejat.
Un dels objectius pels que vaig decidir emprendre nous horitzons era el de la proximitat geogràfica. Si tenim en compte que he fet 17.000 Kms en aquest temps (si no hagués fet el canvi n'hauria fet entre 7.000 i 8.000...) no és precissament el que buscava.
L'altre gran objectiu (aquest a mitja termini) és el de liderar un taller elèctric amb cara i ulls. Per ara només he aconseguit que es facin uns esquemes com Deu mana (abans no se'n feien o pràcticament no servien de res...). També he aconseguit formar un bon equip de treball amb un bon ambient i amb una solidaritat gegantina.
Una de les tasques que sempre se m'ha donat bé ha estat la de la relació amb el client. L'aportació en aquest sentit és la més gratificant perque he aconseguit que es millorin les relacions amb clients que estaven descontents per les tasques de l'empresa.
Ara bé el més important. La consolidació. No serveix de res tota aquesta feina feta sinó es manté. És en el moment que tens que dependre d'altres persones que t'agafa aquella suor freda i que et genera el dubte. Malgrat tot, seguiré lluitant, seguiré treballant i em seguiré esforçant per que tot rutlli tal i com a mi m'agrada. El qui puji al carro serà benvingut. El qui es posi al davant serà atropellat. No importa a qui hagi de trepijar...
P.D. Aquestes ratlles no haguessin estat possibles sense el record inesborrable d'en Carles Buxadé. Gràcies a ell i al Bar El Vergós per tantes hores de felicitat. Avui ens hem tornat a trobar. Espero que la propera vegada no hagi passat tant temps com aquesta
Després d'un primer mes francament molt dur, vaig col·locar-me al meu lloc dirigint, liderant, organitzant i col·laborant en les tasques elèctriques de l'empresa. El meu afany de superació m'ha portat a, en poc més de noranta dies, ser una de les persones que lidera els projectes encara que no tinguin a veure en el tema elèctric o es basin en el tema mecànic.
La manca d'organització de l'empresa és la part que més costa d'assumir. Venint d'una empresa on estava molt estipulat el que tenia que fer un i un altre, costa molt aixecar-se al matí amb la incertesa de si acabaràs el dia amb el que tenies planejat.
Un dels objectius pels que vaig decidir emprendre nous horitzons era el de la proximitat geogràfica. Si tenim en compte que he fet 17.000 Kms en aquest temps (si no hagués fet el canvi n'hauria fet entre 7.000 i 8.000...) no és precissament el que buscava.
L'altre gran objectiu (aquest a mitja termini) és el de liderar un taller elèctric amb cara i ulls. Per ara només he aconseguit que es facin uns esquemes com Deu mana (abans no se'n feien o pràcticament no servien de res...). També he aconseguit formar un bon equip de treball amb un bon ambient i amb una solidaritat gegantina.
Una de les tasques que sempre se m'ha donat bé ha estat la de la relació amb el client. L'aportació en aquest sentit és la més gratificant perque he aconseguit que es millorin les relacions amb clients que estaven descontents per les tasques de l'empresa.
Ara bé el més important. La consolidació. No serveix de res tota aquesta feina feta sinó es manté. És en el moment que tens que dependre d'altres persones que t'agafa aquella suor freda i que et genera el dubte. Malgrat tot, seguiré lluitant, seguiré treballant i em seguiré esforçant per que tot rutlli tal i com a mi m'agrada. El qui puji al carro serà benvingut. El qui es posi al davant serà atropellat. No importa a qui hagi de trepijar...
P.D. Aquestes ratlles no haguessin estat possibles sense el record inesborrable d'en Carles Buxadé. Gràcies a ell i al Bar El Vergós per tantes hores de felicitat. Avui ens hem tornat a trobar. Espero que la propera vegada no hagi passat tant temps com aquesta
divendres, 17 d’octubre del 2008
És hora...
S'acosta el dia. Ja queda menys. Uns ho cel·lebraran. A molts d'altres ni els hi importarà...
dimarts, 14 d’octubre del 2008
John Howard. Primer ministre australià.
Avui al meu correu electrònic m'ha caigut això. Com que comparteixo moltes opinions de les aquí mostrades us el passo.
¡Por fin uno que es capaz de hablar clarito, sin falsedades ni
hipocresías y pensando en su pueblo!:
SYDNEY, may 23, 2008 (Sun Times)
El primer ministro australiano, John Howard, dijo el miércoles a los
musulmanes que quieran vivir bajo la Sharia islámica que se marchen de
Australia; en unos momentos en que el gobierno se encuentra aislando a
posibles grupos radicales que podrían en un futuro lanzar ataques
terroristas contra el pueblo de esa isla-continente.
Asimismo, Howard despertó la furia de algunos musulmanes australianos
cuando dijo que ha dado todo su apoyo a las agencias de
contrainteligencia australianas para que espíen en las mezquitas que hay
en la nación.
'Los que tienen que adaptarse al llegar a un nuevo país son los
inmigrantes, no los australianos', expresó con firmeza el mandatario. 'Y
si no les gusta, que se vayan. Estoy harto de que esta nación siempre se
esté preocupando de no ofender a otras culturas o a otros individuos.
Desde el ataque terrorista en Bali, hemos experimentado un incremento de
patriotismo entre los australianos'.
'Nuestra cultura se ha desarrollado sobre siglos de luchas, pruebas y
victorias de millones de hombres y mujeres que vinieron aquí en busca de
libertad', agregó Howard.
'Aquí hablamos inglés fundamentalmente', dijo el primer ministro en un
momento de su enérgico discurso. 'No hablamos árabe, chino, español,
ruso, japonés ni ninguna otra lengua. Por lo tanto, si los inmigrantes
quieren convertirse en parte de esta sociedad, ¡que aprendan nuestro
idioma!'
El mandatario continuó diciendo que la mayoría de los australianos son
cristianos. 'Esto no es un ala política ni un juego político. Se trata
de una realidad. Se trata de hombres y mujeres de ascendencia cristiana
que fundaron esta nación basándose en principios cristianos, lo cual
está bien documentado en todos nuestros libros. Por lo tanto, es
completamente adecuado demostrar nuestra creencia en las paredes de
nuestras escuelas. Si Cristo les ofende, entonces les sugiero que
busquen otra parte del mundo para vivir, porque Dios y Jesucristo son
parte de nuestra cultura'.
'Toleraremos vuestras creencias, pero teneis que aceptar las nuestras
para poder vivir en armonía y paz junto a nosotros', advirtió Howard.
'Este es nuestro país, nuestra patria, y estas son nuestras costumbres y
estilo de vida. Permitiremos a todos que disfruteis de lo nuestro, pero
cuando dejeis de quejaros, de lloriquear y de protestar contra nuestra
bandera, nuestra lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras
creencias cristianas o nuestro modo de vida. Os recomiendo
encarecidamente que aprovecheis la gran oportunidad de libertad que
teneis en Australia. ¡Aquí tenéis el derecho de iros a donde más os
convenga!'
'A quienes no les guste cómo vivimos los australianos', prosiguió
Howard. 'Tienen la libertad de marcharse. Nosotros no los obligamos a
venir. Ustedes pidieron emigrar aquí, así que ya es hora de que acepten
al país que los acogió'.
¡Por fin uno que es capaz de hablar clarito, sin falsedades ni
hipocresías y pensando en su pueblo!:
SYDNEY, may 23, 2008 (Sun Times)
El primer ministro australiano, John Howard, dijo el miércoles a los
musulmanes que quieran vivir bajo la Sharia islámica que se marchen de
Australia; en unos momentos en que el gobierno se encuentra aislando a
posibles grupos radicales que podrían en un futuro lanzar ataques
terroristas contra el pueblo de esa isla-continente.
Asimismo, Howard despertó la furia de algunos musulmanes australianos
cuando dijo que ha dado todo su apoyo a las agencias de
contrainteligencia australianas para que espíen en las mezquitas que hay
en la nación.
'Los que tienen que adaptarse al llegar a un nuevo país son los
inmigrantes, no los australianos', expresó con firmeza el mandatario. 'Y
si no les gusta, que se vayan. Estoy harto de que esta nación siempre se
esté preocupando de no ofender a otras culturas o a otros individuos.
Desde el ataque terrorista en Bali, hemos experimentado un incremento de
patriotismo entre los australianos'.
'Nuestra cultura se ha desarrollado sobre siglos de luchas, pruebas y
victorias de millones de hombres y mujeres que vinieron aquí en busca de
libertad', agregó Howard.
'Aquí hablamos inglés fundamentalmente', dijo el primer ministro en un
momento de su enérgico discurso. 'No hablamos árabe, chino, español,
ruso, japonés ni ninguna otra lengua. Por lo tanto, si los inmigrantes
quieren convertirse en parte de esta sociedad, ¡que aprendan nuestro
idioma!'
El mandatario continuó diciendo que la mayoría de los australianos son
cristianos. 'Esto no es un ala política ni un juego político. Se trata
de una realidad. Se trata de hombres y mujeres de ascendencia cristiana
que fundaron esta nación basándose en principios cristianos, lo cual
está bien documentado en todos nuestros libros. Por lo tanto, es
completamente adecuado demostrar nuestra creencia en las paredes de
nuestras escuelas. Si Cristo les ofende, entonces les sugiero que
busquen otra parte del mundo para vivir, porque Dios y Jesucristo son
parte de nuestra cultura'.
'Toleraremos vuestras creencias, pero teneis que aceptar las nuestras
para poder vivir en armonía y paz junto a nosotros', advirtió Howard.
'Este es nuestro país, nuestra patria, y estas son nuestras costumbres y
estilo de vida. Permitiremos a todos que disfruteis de lo nuestro, pero
cuando dejeis de quejaros, de lloriquear y de protestar contra nuestra
bandera, nuestra lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras
creencias cristianas o nuestro modo de vida. Os recomiendo
encarecidamente que aprovecheis la gran oportunidad de libertad que
teneis en Australia. ¡Aquí tenéis el derecho de iros a donde más os
convenga!'
'A quienes no les guste cómo vivimos los australianos', prosiguió
Howard. 'Tienen la libertad de marcharse. Nosotros no los obligamos a
venir. Ustedes pidieron emigrar aquí, así que ya es hora de que acepten
al país que los acogió'.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Ahir
Ahir tenia un dia dels anomenats normals. Sense presses, sense històries d'alcoholitzats intentant treballar, sense preocupacions. Un dia dels que t'aixeques al matí i t'importa una merda tot.
Aprofitant la sortida a Granollers vaig passar a saludar als antics companys de feina i jefes. Tot en ordre. Com ha de ser. Un tracte afable amb tothom. Una experiència nova i alhora normal.
Una tarda còmoda amb una xerrada intensa amb el meu jefe.
Al vespre, de camí cap al bar on havíem quedat, em trobo el meu germà Albert i comentem quatre coses. És en aquest moment quan una situació diferent ens perturba la nostra xerrada.
Quatre capullets que anaven en cotxe fan el gest d'atropellar una noia marroquina que creuava una cruïlla sense pas de vianants. La noia es para. Els nois fan sonar la botzina i també paren. Quan ella torna a iniciar la marxa per que el vehicle està aturat ells tornen a simular que volen iniciar la marxa i tornen a fer sonar el claxon. Ella arrenca a córrer i els hi deixa anar un "imbécil" en un perfecte castellà. Els nois marxen rient...
La noia no tenia raó. Creuava per on no tocava...
Els nois 'només' volien riure's d'ella...
Al final la nostra conversa truncada per un petit moment (10 seg. no pas més) de dues persones incíviques. Una amb una arma a les mans i l'altra indefensa però igualment culpable.
Aprofitant la sortida a Granollers vaig passar a saludar als antics companys de feina i jefes. Tot en ordre. Com ha de ser. Un tracte afable amb tothom. Una experiència nova i alhora normal.
Una tarda còmoda amb una xerrada intensa amb el meu jefe.
Al vespre, de camí cap al bar on havíem quedat, em trobo el meu germà Albert i comentem quatre coses. És en aquest moment quan una situació diferent ens perturba la nostra xerrada.
Quatre capullets que anaven en cotxe fan el gest d'atropellar una noia marroquina que creuava una cruïlla sense pas de vianants. La noia es para. Els nois fan sonar la botzina i també paren. Quan ella torna a iniciar la marxa per que el vehicle està aturat ells tornen a simular que volen iniciar la marxa i tornen a fer sonar el claxon. Ella arrenca a córrer i els hi deixa anar un "imbécil" en un perfecte castellà. Els nois marxen rient...
La noia no tenia raó. Creuava per on no tocava...
Els nois 'només' volien riure's d'ella...
Al final la nostra conversa truncada per un petit moment (10 seg. no pas més) de dues persones incíviques. Una amb una arma a les mans i l'altra indefensa però igualment culpable.
diumenge, 28 de setembre del 2008
Por mucho que pase
Porque así lo quiso Dios
tu final se adelantó
creí que siempre estarías.
Y fue tan rápido tu adiós
que la boca me dejó
tantas frases perdidas.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Un segundo matador
en recuerdos convirtió
lo que yo más quería.
El ayer se hizo hoy
y el futuro se paró
al ver tu cama vacía.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Por mucho que pase
jamás podré acostumbrarme
te llevo tan dentro de mi.
No puedo olvidarte
te veo en todas partes
cuanto me cuesta vivir
sin ti.
Tu presencia resistió
los ataques del reloj
y sigue aquí todavía.
Te ganaste el corazón
de todo el que te conoció
con esa dulce sonrisa.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
(Los Girasoules)
Per la Cristina, que avui fa disset anys que ens va deixar.
Mai t'oblidarem...
tu final se adelantó
creí que siempre estarías.
Y fue tan rápido tu adiós
que la boca me dejó
tantas frases perdidas.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Un segundo matador
en recuerdos convirtió
lo que yo más quería.
El ayer se hizo hoy
y el futuro se paró
al ver tu cama vacía.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Por mucho que pase
jamás podré acostumbrarme
te llevo tan dentro de mi.
No puedo olvidarte
te veo en todas partes
cuanto me cuesta vivir
sin ti.
Tu presencia resistió
los ataques del reloj
y sigue aquí todavía.
Te ganaste el corazón
de todo el que te conoció
con esa dulce sonrisa.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
(Los Girasoules)
Per la Cristina, que avui fa disset anys que ens va deixar.
Mai t'oblidarem...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
