Avui al meu correu electrònic m'ha caigut això. Com que comparteixo moltes opinions de les aquí mostrades us el passo.
¡Por fin uno que es capaz de hablar clarito, sin falsedades ni
hipocresías y pensando en su pueblo!:
SYDNEY, may 23, 2008 (Sun Times)
El primer ministro australiano, John Howard, dijo el miércoles a los
musulmanes que quieran vivir bajo la Sharia islámica que se marchen de
Australia; en unos momentos en que el gobierno se encuentra aislando a
posibles grupos radicales que podrían en un futuro lanzar ataques
terroristas contra el pueblo de esa isla-continente.
Asimismo, Howard despertó la furia de algunos musulmanes australianos
cuando dijo que ha dado todo su apoyo a las agencias de
contrainteligencia australianas para que espíen en las mezquitas que hay
en la nación.
'Los que tienen que adaptarse al llegar a un nuevo país son los
inmigrantes, no los australianos', expresó con firmeza el mandatario. 'Y
si no les gusta, que se vayan. Estoy harto de que esta nación siempre se
esté preocupando de no ofender a otras culturas o a otros individuos.
Desde el ataque terrorista en Bali, hemos experimentado un incremento de
patriotismo entre los australianos'.
'Nuestra cultura se ha desarrollado sobre siglos de luchas, pruebas y
victorias de millones de hombres y mujeres que vinieron aquí en busca de
libertad', agregó Howard.
'Aquí hablamos inglés fundamentalmente', dijo el primer ministro en un
momento de su enérgico discurso. 'No hablamos árabe, chino, español,
ruso, japonés ni ninguna otra lengua. Por lo tanto, si los inmigrantes
quieren convertirse en parte de esta sociedad, ¡que aprendan nuestro
idioma!'
El mandatario continuó diciendo que la mayoría de los australianos son
cristianos. 'Esto no es un ala política ni un juego político. Se trata
de una realidad. Se trata de hombres y mujeres de ascendencia cristiana
que fundaron esta nación basándose en principios cristianos, lo cual
está bien documentado en todos nuestros libros. Por lo tanto, es
completamente adecuado demostrar nuestra creencia en las paredes de
nuestras escuelas. Si Cristo les ofende, entonces les sugiero que
busquen otra parte del mundo para vivir, porque Dios y Jesucristo son
parte de nuestra cultura'.
'Toleraremos vuestras creencias, pero teneis que aceptar las nuestras
para poder vivir en armonía y paz junto a nosotros', advirtió Howard.
'Este es nuestro país, nuestra patria, y estas son nuestras costumbres y
estilo de vida. Permitiremos a todos que disfruteis de lo nuestro, pero
cuando dejeis de quejaros, de lloriquear y de protestar contra nuestra
bandera, nuestra lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras
creencias cristianas o nuestro modo de vida. Os recomiendo
encarecidamente que aprovecheis la gran oportunidad de libertad que
teneis en Australia. ¡Aquí tenéis el derecho de iros a donde más os
convenga!'
'A quienes no les guste cómo vivimos los australianos', prosiguió
Howard. 'Tienen la libertad de marcharse. Nosotros no los obligamos a
venir. Ustedes pidieron emigrar aquí, así que ya es hora de que acepten
al país que los acogió'.
dimarts, 14 d’octubre del 2008
divendres, 10 d’octubre del 2008
Ahir
Ahir tenia un dia dels anomenats normals. Sense presses, sense històries d'alcoholitzats intentant treballar, sense preocupacions. Un dia dels que t'aixeques al matí i t'importa una merda tot.
Aprofitant la sortida a Granollers vaig passar a saludar als antics companys de feina i jefes. Tot en ordre. Com ha de ser. Un tracte afable amb tothom. Una experiència nova i alhora normal.
Una tarda còmoda amb una xerrada intensa amb el meu jefe.
Al vespre, de camí cap al bar on havíem quedat, em trobo el meu germà Albert i comentem quatre coses. És en aquest moment quan una situació diferent ens perturba la nostra xerrada.
Quatre capullets que anaven en cotxe fan el gest d'atropellar una noia marroquina que creuava una cruïlla sense pas de vianants. La noia es para. Els nois fan sonar la botzina i també paren. Quan ella torna a iniciar la marxa per que el vehicle està aturat ells tornen a simular que volen iniciar la marxa i tornen a fer sonar el claxon. Ella arrenca a córrer i els hi deixa anar un "imbécil" en un perfecte castellà. Els nois marxen rient...
La noia no tenia raó. Creuava per on no tocava...
Els nois 'només' volien riure's d'ella...
Al final la nostra conversa truncada per un petit moment (10 seg. no pas més) de dues persones incíviques. Una amb una arma a les mans i l'altra indefensa però igualment culpable.
Aprofitant la sortida a Granollers vaig passar a saludar als antics companys de feina i jefes. Tot en ordre. Com ha de ser. Un tracte afable amb tothom. Una experiència nova i alhora normal.
Una tarda còmoda amb una xerrada intensa amb el meu jefe.
Al vespre, de camí cap al bar on havíem quedat, em trobo el meu germà Albert i comentem quatre coses. És en aquest moment quan una situació diferent ens perturba la nostra xerrada.
Quatre capullets que anaven en cotxe fan el gest d'atropellar una noia marroquina que creuava una cruïlla sense pas de vianants. La noia es para. Els nois fan sonar la botzina i també paren. Quan ella torna a iniciar la marxa per que el vehicle està aturat ells tornen a simular que volen iniciar la marxa i tornen a fer sonar el claxon. Ella arrenca a córrer i els hi deixa anar un "imbécil" en un perfecte castellà. Els nois marxen rient...
La noia no tenia raó. Creuava per on no tocava...
Els nois 'només' volien riure's d'ella...
Al final la nostra conversa truncada per un petit moment (10 seg. no pas més) de dues persones incíviques. Una amb una arma a les mans i l'altra indefensa però igualment culpable.
diumenge, 28 de setembre del 2008
Por mucho que pase
Porque así lo quiso Dios
tu final se adelantó
creí que siempre estarías.
Y fue tan rápido tu adiós
que la boca me dejó
tantas frases perdidas.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Un segundo matador
en recuerdos convirtió
lo que yo más quería.
El ayer se hizo hoy
y el futuro se paró
al ver tu cama vacía.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Por mucho que pase
jamás podré acostumbrarme
te llevo tan dentro de mi.
No puedo olvidarte
te veo en todas partes
cuanto me cuesta vivir
sin ti.
Tu presencia resistió
los ataques del reloj
y sigue aquí todavía.
Te ganaste el corazón
de todo el que te conoció
con esa dulce sonrisa.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
(Los Girasoules)
Per la Cristina, que avui fa disset anys que ens va deixar.
Mai t'oblidarem...
tu final se adelantó
creí que siempre estarías.
Y fue tan rápido tu adiós
que la boca me dejó
tantas frases perdidas.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Un segundo matador
en recuerdos convirtió
lo que yo más quería.
El ayer se hizo hoy
y el futuro se paró
al ver tu cama vacía.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
Por mucho que pase
jamás podré acostumbrarme
te llevo tan dentro de mi.
No puedo olvidarte
te veo en todas partes
cuanto me cuesta vivir
sin ti.
Tu presencia resistió
los ataques del reloj
y sigue aquí todavía.
Te ganaste el corazón
de todo el que te conoció
con esa dulce sonrisa.
Aunque ya no estés aquí
tal vez me puedas oir.
(Los Girasoules)
Per la Cristina, que avui fa disset anys que ens va deixar.
Mai t'oblidarem...
dimecres, 24 de setembre del 2008
Espinelves....
Ja fa més de dos anys que vaig anar a viure a aquest poble de les Guilleries. Suposo que molts dels que em seguiu habitualment per aquest canal, o ho hem parlat directament, coneixeu els 'trijimaneques' que hi ha en un poble tant petit com aquest. Us recomano que visiteu el fòrum pobles d'Osona.com i llegiu els comentaris apareguts els darrers dies/setmanes referents als afers de l'Ajuntament. Us ho aconsello. És per flipar les òsties que es foten. Això si. El que més reparteix no dona la cara...
Aquí us deixo l'enllaç...
Osona.com
Aquí us deixo l'enllaç...
Osona.com
dijous, 11 de setembre del 2008
diumenge, 7 de setembre del 2008
Inútiles, impedidos, especiales y diferentes
Ahir estava cercant per la xarxa un tema i em va caure a la pantalla del meu 'ordinata' aquest escrit. És un pel llarg però us el recomano per la fredor amb la que tracta un problema tant important i, el més fotut, és que té tota la raó del món.
Inútiles, impedidos, especiales y diferentes
Inútiles, impedidos, especiales y diferentes
divendres, 5 de setembre del 2008
El curs escolar
D'aquí a vuit dies els nens acaben les vacances. Bé!!!! Això és el que passa pel cap dels pares que han tingut que suportar aquests quinze dies infernals de setembre fent malabars per intentar conciliar la vida familiar amb la laboral.
Aquesta frase tant maca és amb la que s'omplen la boca els dirigents d'aquest país cada cop que venen eleccions. Si no recordo malament vaig acabar els estudis fa setze anys. Ja per aquelles dates es feien els mateixos horaris que es fan ara, o sigui, els treballadors per compta aliena gaudim del nostre meset de vacances al juliol o l'agost, mentre els nens acaben per St. Joan i s'hi posen per la diada. Gairebé 90 dies...
Si tenim en compte que la conciliació de la vida familiar no només és el fet de plegar a les quatre o les cinc de la tarda, sinó que també inclou el fet de 'colocar' els nens els 60 dies restants que no tens vacances, per què surten il.luminats dirigents europeus proposant que la jornada laboral s'amplii a les 60 hores setmanals?
Aquesta frase tant maca és amb la que s'omplen la boca els dirigents d'aquest país cada cop que venen eleccions. Si no recordo malament vaig acabar els estudis fa setze anys. Ja per aquelles dates es feien els mateixos horaris que es fan ara, o sigui, els treballadors per compta aliena gaudim del nostre meset de vacances al juliol o l'agost, mentre els nens acaben per St. Joan i s'hi posen per la diada. Gairebé 90 dies...
Si tenim en compte que la conciliació de la vida familiar no només és el fet de plegar a les quatre o les cinc de la tarda, sinó que també inclou el fet de 'colocar' els nens els 60 dies restants que no tens vacances, per què surten il.luminats dirigents europeus proposant que la jornada laboral s'amplii a les 60 hores setmanals?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
