Valoracions

Passats els tres primers mesos del meu canvi de vida laboral potser comença a ser hora de fer valoracions d'aquest nou univers anomenat Tallers Parramon.
Després d'un primer mes francament molt dur, vaig col·locar-me al meu lloc dirigint, liderant, organitzant i col·laborant en les tasques elèctriques de l'empresa. El meu afany de superació m'ha portat a, en poc més de noranta dies, ser una de les persones que lidera els projectes encara que no tinguin a veure en el tema elèctric o es basin en el tema mecànic.
La manca d'organització de l'empresa és la part que més costa d'assumir. Venint d'una empresa on estava molt estipulat el que tenia que fer un i un altre, costa molt aixecar-se al matí amb la incertesa de si acabaràs el dia amb el que tenies planejat.
Un dels objectius pels que vaig decidir emprendre nous horitzons era el de la proximitat geogràfica. Si tenim en compte que he fet 17.000 Kms en aquest temps (si no hagués fet el canvi n'hauria fet entre 7.000 i 8.000...) no és precissament el que buscava.
L'altre gran objectiu (aquest a mitja termini) és el de liderar un taller elèctric amb cara i ulls. Per ara només he aconseguit que es facin uns esquemes com Deu mana (abans no se'n feien o pràcticament no servien de res...). També he aconseguit formar un bon equip de treball amb un bon ambient i amb una solidaritat gegantina.
Una de les tasques que sempre se m'ha donat bé ha estat la de la relació amb el client. L'aportació en aquest sentit és la més gratificant perque he aconseguit que es millorin les relacions amb clients que estaven descontents per les tasques de l'empresa.
Ara bé el més important. La consolidació. No serveix de res tota aquesta feina feta sinó es manté. És en el moment que tens que dependre d'altres persones que t'agafa aquella suor freda i que et genera el dubte. Malgrat tot, seguiré lluitant, seguiré treballant i em seguiré esforçant per que tot rutlli tal i com a mi m'agrada. El qui puji al carro serà benvingut. El qui es posi al davant serà atropellat. No importa a qui hagi de trepijar...

P.D. Aquestes ratlles no haguessin estat possibles sense el record inesborrable d'en Carles Buxadé. Gràcies a ell i al Bar El Vergós per tantes hores de felicitat. Avui ens hem tornat a trobar. Espero que la propera vegada no hagi passat tant temps com aquesta